Reflexions polítiques d'estiu
Que molts partits polítics viuen etapes de crisi és una evidència i que la ciutadania desconfia de la gestió dels polítics n'és una altra. Les raons poden ser moltes. La primera pot ser perquè els màxims dirigents es deixen portar per la convicció erràtica de creure's que coneixen el que el país necessita i quina és la manera d'aconseguir convèncer els ciutadans perquè els facin confiança. En realitat ignoren una cosa i l'altra; no obstant això, una vegada i una altra pequen de presumpció, cosa que fatalment acaba desmotivant la ciutadania i/o la mateixa militància, en comprovar com els dirigents, un cop instal·lats a la cúpula dels partits o del govern, el primer que fan és aplicar allò que són les seves conviccions, desfent i arraconant els objectius assolits fins aquell moment, sigui pels anteriors dirigents o per la gestió del govern sortint. En els dos casos, sense tenir en compte les necessitats o exigències de les bases o de la ciutadania.
Si ens fixem en els partits que des de la Transició s'han anomenat de tradició catalanista, llegiu CDC, UDC, PSC, ERC i PSUC (avui esdevingut ICV), que, a més, han format part del govern de la Generalitat, sigui sota la fórmula de federació interna (CiU), sigui per mitjà de coalició de govern (cas dels tres partits d'esquerres), cap d'ells ha pogut evitar els episodis de desestabilització interna, unes vegades més agreujada i d'altres més suau. El factòtum fonamental sempre ha estat el mateix: la lluita per assolir el poder, unes lluites que transcendeixen fora de les parets dels partits i que, si les afegim a la desconnexió que habitualment tenen amb la militància i la ciutadania, provoquen el desencís o, el que és pitjor, la indignació dels ciutadans.
Seria del tot erroni creure que ara la crisi dels partits és només cosa del PSC i d'ERC. El fet que Convergència i Unió, com a federació, governin plegats i hagin assolit més poder que mai en les diferents administracions catalanes no els allibera de les greus desavinences existents en el si de la federació, com també entre la massa de votants, precisament perquè des del govern s'han destruït moltes de les expectatives que s'havien generat i que avui, malgrat que insistentment vulguin fer-nos creure que “ho fan per salvar Catalunya”, són motiu de la més gran indignació per part dels sectors més desafavorits de la societat catalana. CiU potser no detecta prou la crisi de credibilitat que genera la gestió d'alguns dels consellers, una gestió que s'assembla molt a la que apliquen els mals empresaris quan no assoleixen els objectius desitjats: sense fer un estudi exhaustiu dels mals resultats, el primer que fan és executar expedients de regulació de personal, per tal de reduir costos salarials, quan –ben segur– amb un ajustament equitatiu de la despesa i una gestió ben acurada no haurien d'arribar a mesures tan dràstiques.
Amb la desfeta electoral del 28-N del 2010, del PSC i, especialment, d'ERC, aquests dos partits estan vivint una convulsió interna que es va visualitzar encara més en les eleccions municipals del 22-M d'enguany. Els dos partits no varen saber frenar la davallada i a hores d'ara tenen els seus processos congressuals veritablement complicats. Mentre els socialistes es debaten entre decantar-se per ser fidels a Catalunya o al PSOE, per als republicans el problema és més crític. ERC no ha sabut aplicar una fórmula de consens entre les famílies polítiques que els permeti superar les lluites internes entre els seus dirigents. El nou president del partit i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, tot i el seu prestigi i bona capacitat comunicativa, no sé si aconseguirà resoldre satisfactòriament l'elecció del cap de llista per a les properes legislatives. Si no ho aconsegueix degudament, la crisi d'Esquerra viurà un nou capítol i serà, de nou, el qui rebi la patacada el proper 20-N.
