Més enllà del final

La visió aterradora de la biblioteca m'ensenya, a través dels lloms, el que és un enorme cementiri d'amics i mestres, que vaig conèixer quan era jove. Col·locats així en ordre em recorden les petites làpides dels cementiris immensos de la Segona Guerra Mundial, que he visitat a Alemanya i França. Sempre tinc por d'obrir els llibres que m'havien convençut per si han caducat o el seu estil resulta aclaparador després de tants fluxos estètics durant els darrers anys. L'antídot són els poetes, que no escriuen per a la immediatesa sinó per a un temps més intangible, eteri, no sepulcral.

Dels llibres que han passat definitivament de moda tinc dubtes sobre el seu destí. Potser els contenidors blaus de paper del carrer són una crueltat, però el reciclatge és una de les ideologies pragmàtiques del futur. No sé en què es podrien reciclar els vaticinis de guru Francis Fukuyama a El final de la Historia y el último hombre. Datat el 1992, l'assaig va encertar en les anàlisis, però va fracassar estrepitosament en el final de tot plegat. El col·lapse final del comunisme, l'extinció de les dictadures de l'extrema dreta sud-americana i la incontestable victòria de la democràcia liberal li van servir per pronosticar que ja no hi havia enemic en el pla polític i econòmic.

Fukuyama tenia discurs i una experiència solvent en Hegel i Marx. Ell mateix dubtava de les seves conclusions, però no s'esperava l'esclat de l'11 de setembre, l'aparició de l'anomenat eix del mal i tot el reguitzell de guerres de l'Iraq i l'Afganistan, on es van ofegar els soviètics i on acabaran ofegats els nord-americans. El conflicte s'ha transformat en les revolucions en què s'escuda la necessitat de fer-se amb el control dels recursos de petroli, gas i aigua de Líbia. Un robatori en tota regla amb la benedicció de les Nacions Unides i el suport logístic de l'OTAN. El declivi de l'imperi davant la Xina és una realitat tan evident com constatar que el llibre de Fukuyama ja és pura arqueologia.