I ara què, urbanita?
Dels creients no creients
Si algú de vostès té la santa –o santíssima– paciència de llegir completes les obres d'Ortega y Gasset, podrà comprovar que, amb més o menys variacions, el filòsof argumentava que el no creient, l'ateu, creu en no creure. És una contradicció flagrant, difícil de fer debatre davant dels irreconciliables, i aparentment oposats, creients i no creients, però és interessant ficar-los en la disjuntiva d'exposar les divergències per comprovar com acaben coincidint.
Un exemple d'aquest cul-de-sac ha estat la visita estival del papa, en què els no creients han intentat muntar encara més xou que els papistes, amb la qual cosa han incrementat l'efecte que pretenien disminuir. Intento fer veure la paradoxa cada cop que acabo discutint infructuosament amb un d'aquests pretesos ateus que van per la vida intentant que prohibeixin els que els prohibien abans a ells. Resulta una prolongació del divertit “prohibit prohibir” del Maig francès.
La veritat és que detesto els dogmàtics –encara més els que pretenen no ser-ho–. Potser és degut a la formació catòlica, en què tots els aspectes autoritaris em van convertir en un replicant, sobretot dels més doctrinaris. No obstant això, els cristians en general no figuraran a les pitjors pàgines de la història de la infàmia, malgrat la quantitat d'assassinats comesos en una defensa errònia dels seus principis.
Jo em quedo amb els pocs i selectes amics capellans que he tingut i la seva il·lusió en la conversa i les coses petites de la vida quotidiana, la visió de Déu en un racó, en la mirada d'un pobre o en la divergència. Va ser un encert quan moltes parròquies catalanes van acollir els emigrants sense papers, una mostra que s'alineaven amb els desafavorits. No tot el catolicisme són fastos. Cal saber apreciar les bones idees i les bones conductes allà on siguin. Precisament a l'Alcorà podem trobar que l'important és creure. Ho diu sense matisar ni entrar en maniqueismes.
