TSJC

Sort que les sigles et camu­flen una mica, Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya, perquè altra­ment es nota­ria molt que ni justícia, ni supe­rior, ni de fet català. Tri­bu­nal sí, però; dels d'inqui­rir i empai­tar i fer foc. Sí, ente­sos, ja sé què em diràs; que no tenies cap marge, que després de la sentència del Cons­ti­tu­ci­o­nal i la del Suprem, la immersió lingüística estava legal­ment tocada i a punt d'enfon­sar. Que tu sim­ple­ment has apli­cat el que deia la llei, que dura lex sed lex, que el tema en el fons és polític, etcètera.

Et podies haver inhi­bit, ales­ho­res, o dic­tar sentència amb una pun­tu­a­lit­zació sobre la dimensió extra­ju­di­cial del tema, o mil coses que a mi no se m'acu­dei­xen però que un jurista podria treure's de qual­se­vol bar­ret de copa en cinc minuts. Sigui com sigui, el que ètica­ment no se't pot accep­tar, tri­bu­nal suprem del país, és dic­tar en con­tra de la llen­gua pròpia del país. Aquesta mena de posi­ci­ons pas­sen a la història amb un nom ben con­cret, que no és pre­ci­sa­ment el de justícia ni el de supe­rior. D'això se'n diu una altra cosa, que ara mateix, caram, tinc la parau­leta a la punta de... ostres, ho sento, no em ve al cap.

Si així és com han de ser les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons pròpies, TSJC, que vin­guin les dels altres, ja que, si més no, ens podrem con­so­lar en la seva con­dició forana. És que, aviam, per arri­bar a aquest punt pot­ser no calia tanta judi­ca­tura. I escolta, ara que som en època de retalls, què et sem­bla­ria una tiso­rada quirúrgica? Faríem estal­vis, en diners i sobre­tot en dis­gus­tos.