La Rigau juga fort

Els qui la coneixen ho saben prou bé: no és dona de fer-se enrere de qualsevol afirmació sortida de la convicció que és certa i bona. Tot i que, en aquest cas, negar-se a obeir una resolució del Tribunal Suprem té molta teca i, rodolant rodolant, vés a saber on pot anar a parar. La desobediència té connotacions geogràfiques i sempre ha estat més rellevant al nord-est de la península Ibèrica. Els pecats a la catalana són molt greus! La veritat és que la consellera no està sola en aquesta mena de bany per immersió que té tants addictes. L'editorial d'aquest diari del dia 7 començava així: “Un atac a l'essència del país. El català no és un element més de la cultura del país. És el seu nervi i la columna que el vertebra.” Ben dit, nois! Lluís Foix, l'insigne cronista, en una pàgina sencera de l'edició del mateix dia, va resumir trenta anys d'història de la immersió i la força integradora de la nostra llengua, destacant-ne l'ajut a la convivència. És per rellegir-lo! A la resta del diari –i en gairebé tots els altres mitjans catalans–, amb paraules semblants, s'hi protesta i, poc o molt, s'abona la desobediència de la resolució. Si hi ha enrenou per la desobediència, la consellera pot tenir problemes.

Miquel Riera, el director, fa un pas més i desafia el mort i qui el vetlla. “Que ho provin!”, diu lacònicament. Jo hi afegiria per arrodonir-ho “...si tenen neulers!”, sinònim bord de testicles que hi lliga perfectament. “Què faran? Posaran un guàrdia civil a cada aula?”, remata desafiant. En Miquel és sempre partidari de la bel·ligerància. Li ho demana el cos. El govern de la Generalitat –tothom fa coses– ha presentat un recurs contra la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que qüestiona el nostre model escolar i dóna un termini de dos mesos a Ensenyament perquè compleixi les sentències del Suprem. S'ha d'aprofitar el moment en què les cireres són madures, per fer-ne una menjada a peu d'arbre. El moment és apassionant vist políticament, i més encara com a català atacat a traïció per diversos fronts. És com una escudella i carn d'olla de pagès ric. Tot aquest afer és com la cançó de l'enfadós. Ens distreuen per un costat amb fets que afecten el patriotisme català, i ens netegen arques i butxaques amb aquella alegria, mentre airegem la barretina i cridem “Catalunya lliure!”. Del tradicional orgull català se'ns emporten l'or i ens deixen el gull que, fins ara, no s'ha descobert perquè serveix. “Immersió, peti qui peti”, se sent a la plaça de Sant Jaume –ara, a tots dos costats–, en un bram de veus trencades després d'anys de cridar reivindicacions. Lentament, inexorablement, fa temps que anem perdent terreny en tots els fronts. La consellera Rigau és valenta, però a la fi haurà d'afluixar. Més enllà de l'Ebre no ens estimen i dintre de casa també tenim prats de mala herba. Sols la independència ho podria arreglar!