Llengua bruta

Es deixen de banda un parell d'eixos bàsics en la discussió del problema de la llengua. D'una banda, hi ha el debat clàssic sobre fins a quin punt l'administració pot intervenir en la vida dels particulars adduint un suposat bé comú. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, en plena discussió sobre la llei de normalització lingüística, ja va haver-hi veus (entre les quals recordem la d'Amando de Miguel) que eren més o menys partidàries de deixar la supervivència de la llengua catalana a la sort dels mercats. Un liberalisme extrem que deia que seria la llibertat d'elecció dels ciutadans qui decidiria la vida o la mort del català. Aquí hi ha trampa, és evident. Primer perquè aquestes condicions draconianes s'apliquen només a la llengua catalana. Als diners públics per al cinema espanyol, per exemple, no. Tothom entén que cal subvencionar-lo perquè si no, desapareixeria, endrapat per la indústria americana. Per què no es qüestiona? Perquè s'integra dins el punt de vista nacional espanyol.

No pots posar a competir un malalt greu –com era el català de la primera transició– en una cursa de primera categoria. Primer, cura'l. I mentre el cures, rumia què vols fer amb el malalt. Deixar-lo tot just en el llindar de la supervivència? És una pregunta bàsica perquè, en el fons –i en la superfície– revelen la mare dels ous: el problema de la llengua és polític i la seva solució depèn de com
se solucioni el problema polític per a Catalunya. Per això, Alfonso Guerra va lluitar i va perdre la batalla de TV3. Volia una televisió folklòrica. TV3 és una televisió normal –et pot agradar més o menys– i genera la imatge de país normal. I això costa d'empassar. No s'entén. Però hi ha l'altre eix bàsic que comentàvem i que, pels interessos partidistes, lligats per la política del curt termini, es vol esborrar: la decisió de donar uns petits espais preeminents públics al català per tal de sobreviure en un món dominat
pel castellà al noranta per cent va ser un dels pactes implícits de la transició. Aquests pactes van fer, per exemple, que la constitució espanyola s'aprovés com es va aprovar. El Tribunal Constitucional va trencar aquest pacte amb la reinterpretació de la col·locació administrativa del català. Això fa que molts ciutadans catalans se sentin moralment fora d'aquesta norma. Tot i el caos del món sobiranista, la sensació interna de sentir-se cada cop més lluny d'Espanya és un fet.