El Marroc es mou
En la percepció del món actual, considerem cabdal, allò que passa; altres esdeveniments queden difuminats. Al nord d'Àfrica els fets històrics a Tunísia, Egipte i, darrerament, a Líbia, han ofuscat el progrés real del Marroc cap a evitar un daltabaix innecessari. Amb això no vull desviar l'atenció cap als canvis que s'han produït als països esmentats i la bondat o maldat dels mètodes d'uns i altres.
Parlo d'una revolució tranquil·la al Marroc? Potser. Ara bé, el govern del país ha fet esmenes reals per millorar els mecanismes de convivència, sens cap dubte. Potser l'error recurrent és mesurar mots com democràcia, estat del benestar o cultura amb valors d'aquí; quan allà, per història, condicions actuals o atmosfèriques, ostenten jerarquies diferents.
Per exemple: el primer de juliol es va reconèixer, oficialment, la llengua berber i quan comenci la legislatura, aquesta tardor, el Parlament del Marroc s'encarregarà d'articular amb lleis què vol dir això. Reconèixer la llengua berber, parlada per més de catorze milions de persones, és una fita cabdal, perquè significa el renaixement d'una llengua i cultura ancestral, emparentada amb la sumèria; però l'abast de la decisió del rei del Marroc i del govern en fer cas a moltes veus que s'han alçat per aquest reconeixement, és una opció positiva i contrària al pensament únic i prevalent en el món àrab que diu que només s'hauria d'afavorir la llengua àrab per l'administració i l'educació. El mateix Gaddafi havia prohibit, fins i tot, els noms propis en berber.
Hugh Roberts, un eminent coneixedor de la realitat magrebina, afirma que “hi ha un capteniment entre tots els berbers que el més preuat és la seva identitat, que han de mantenir i cultivar”. Parteixo de la humil noció que desconec la realitat actual dels esforços que ha fet la intel·ligència del Marroc per condicionar el desenvolupament d'aquesta tangibilitat, però del que estic segur és de la següent presumpció: els magrebins que viuen i treballen a Catalunya no tenen ni una imatge real que els representa, ni un horitzó proper que no els condemni a una escanyolida actuació de treballadors que cerquen una millora i que comporten un problema social amb les seves necessitats humanes, socials i religioses. Crec que aquesta pel·lícula, per moltes raons, ha de ser esmerçada i renovada. Potser la meva proposta està condicionada pel paper que li atorgà, des de sempre, a la cultura, com a vehicle d'orgull i imatge. Els catalans tenim moltes lliçons apreses en la manca de facilitat per mostrar a la fosca Castella les nostres necessitats i, en comptes de crear una doctrina de preeminència, hem desenvolupat una pedagogia de supervivència.
Crec que la monarquia constitucional del Marroc hauria de fer valdre els seus dos poderosos estris de progrés, per un cantó, el rei és la figura política que ha inspirat els darrers canvis –amb els que calen a la vista– i per un altre, és el líder espiritual (amir al-muminin). Aleshores, a aquest monarca i al que representa, demano un esforç per situar els súbdits que viuen en l'exclusió que vol dir ser emigrant, perquè disposin de l'orgull de la seva cultura, les històries reeixides del seu passat i perquè aquest esforç serveixi per endreçar el futur amb totes les ajudes autèntiques que es vulguin sumar a l'objectiu d'aconseguir una vida digna i plena per a aquells que han d'abandonar el cel, les muntanyes o el lloc que els ha vist néixer i créixer, per perdre's en els camps de fruita de Lleida o les fàbriques de motos del Vallès.
