L'historiador audaç

Josep Termes em cansava perquè escrivia malament, però en un panorama gris, ple de prejudicis histèrics i solidificats, va saber crear un discurs propi i fer-se valdre. Fill d'un taverner, tenia la barreja de vivor i de perspicàcia que gasta la gent intel·ligent que ve d'extracció humil i té ganes de fer coses. Va saber esprémer l'herència familiar en un país on els acadèmics i els intel·lectuals tendeixen a amagar-se rere esquemes tòpics i abstractes. Es va posar a estudiar el patriotisme de les classes populars quan, a causa de l'exili i la política franquista, Catalunya semblava l'únic lloc del món sense una classe obrera pròpia, i va salvar un univers arrasat per la dictadura que tant la dreta com l'esquerra han fet tot el possible per oblidar.

Vivim en un país difícil, i això fa que molts acadèmics brillants siguin homes d'una sola obra –encara que la repeteixin en diversos llibres–. Incapaç d'evolucionar, ni de polir el seu estil per ampliar el seu públic, va assolir un cert prestigi sense convertir-se en la vedet de cap partit. A la universitat, era un senyor entre ganàpies indignats avant-la-lettre, desculturitzats per Franco i pel marxisme. Més orgullós que treballador, deixa una obra que és una mena de material en brut molt útil. Devia creure, com Francesc Pujols, que la veritat no necessita màrtirs i que treballar més i millor seria contraproduent per a ell i que ningú no li ho agrairia. Potser per això tenia aquella ironia electritzant, d'home refinat per la cultura que no diu tot el que pensa però sap molt bé què fa. Durant anys va semblar que Solé Tura li guanyaria la partida i que el franquisme se sortiria amb la seva, però ja fa un temps que es va veient que no. Comunista especialista en l'anarquisme, a la llarga potser veurem que Termes va quedar curt, i que els anarquistes de primers de segle XX van ser els últims catalans de 1714, els últims homes que en aquest país han tingut un anhel profund de justícia i llibertat.