Urpa

El més diver­tit de la qüestió de la immersió no és el fet en si, que donarà per escriure mol­tes tesis doc­to­rals sobre la inca­pa­ci­tat de deter­mi­nats pobles per assu­mir que van per­dre l'imperi fa molts segles, sinó els comen­ta­ris que se sen­tien i es lle­gien l'endemà de les con­cen­tra­ci­ons cíviques de dilluns en defensa del nos­tre model de con­vivència. Per cert: hi va haver pobla­ci­ons on no es va con­cen­trar ningú o gai­rebé ningú davant l'ajun­ta­ment. Pot­ser és que hi ha qui encara no s'ha ado­nat que aquesta vegada la gar­ro­tada serà de les que ens dei­xa­ran amb febre si no plan­tem cara com a poble.

Els detrac­tors de les con­cen­tra­ci­ons en favor de l'escola en català van insis­tir en els seus argu­ments de sem­pre: el que passa a Cata­lu­nya és fruit del deliri naci­o­na­lista, un credo d'obediència obli­gada. Por­tar la contrària és arris­car-se a la mort... civil. Ells, que es decla­ren no-naci­o­na­lis­tes (volen dir cata­lans, perquè d'espa­nyols ho són hasta las cac­has, com els agrada repe­tir) acu­sen els cata­lans del seu gran defecte, que és la impo­sició del pen­sa­ment únic. Defen­sen l'Espa­nya bipar­ti­dista en un ter­ri­tori on hi ha una tra­dició mul­ti­par­ti­dista. Si exa­mi­nes­sin aquesta diferència sense com­ple­xos enten­drien mol­tes coses.

Però pre­fe­rei­xen con­ti­nuar amb els argu­ments de sem­pre i ja can­sen. Així que els donaré un con­sell. Gra­tis, no cre­guin. Aga­fin el lli­bre La garra mar­xista en la infància que va publi­car l'ins­pec­tor d'ense­nya­ment Alfonso Ini­esta l'any 1939. Canviïn la paraula mar­xisme per cata­la­nisme i així, en comp­tes d'avor­rir el per­so­nal, el faran riure.