Depressions exprés
Els antidepressius ja han desbancat el totpoderós àcid acetilsalicílic
Us preguntareu què és això de les depressions exprés. Simplement és una manera de dir, relacionada amb una notícia que vaig llegir fa poc i que confirmaria que al nostre país ja es consumeixen més antidepressius que aspirines. Com que al pobre correu exprés, el sistema tradicional d'enviar paquets urgents, ja li han pres l'adjectiu amb motiu de la reforma constitucional exprés, m'he permès utilitzar-lo per a l'ocasió. Sembla que el consum d'antidepressius ha augmentat un 10% en els darrers dos anys.
Ja sé que aquest període coincideix amb unes circumstàncies específiques més que suficients per desanimar-se –crisi econòmica i política, retallades de serveis socials, ofec de Catalunya, augment de la pobresa, etcètera, etcètera–, però, malgrat tot, cal examinar les coses que ens afecten amb una certa perspectiva. Per exemple, el tema de la salut. Segur que la situació estressant que viuen molts ciutadans ha fet disparar el consum d'aquests fàrmacs, però com s'explica que molts avis, entre ells mossèn Ballarín, per citar-ne algun de conegut, que van passar gana durant la guerra i amb prou feines coneixien l'aspirina, hagin arribat als noranta anys amb una mala salut de ferro? Nosaltres, en canvi, que ens mediquem habitualment i disposem d'una assistència mèdica infinitament superior a la que rebien ells, estem com estem.
Resulta que els antidepressius ja han desbancat el totpoderós àcid acetilsalicílic –no sé si també l'ibuprofèn, que alguns fan córrer amb la mateixa lleugeresa que l'aspirina. No vull frivolitzar de cap manera amb determinades situacions personals ni amb el fet que realment les notícies catastrofistes amb què ens bombardegen cada dia facin urgent un reconstituent mental i anímic, però continuo pensant que hem crescut en el paternalisme sanitari i haurem de caminar cap a una major autogestió de la pròpia salut. Tots coneixem gent que té una mínima idea de remeis casolans i es cura el refredat prenent bafs d'eucaliptus i gent que, al primer esternut, ja es medica amb fàrmacs sintètics. Probablement per causa d'això, s'ha endegat una campanya per formar pacients experts, és a dir, persones que tenen una determinada simptomatologia, perquè ajudin d'altres pacients similars explicant-los com afronten la malaltia i quina és la seva experiència personal.
No és cap descobriment, però sí una nova estratègia de millora dins la sanitat pública. Una sanitat que està en hores baixes i que ho té difícil, d'una banda, perquè no s'han sabut explicar bé les tisorades i, de l'altra, perquè molts no ho volen entendre (ningú no accepta que li suprimeixin el CAP del seu barri, encara que li demostrin que té una activitat baixíssima i li expliquin que, en comptes d'això, podrà trucar per telèfon perquè l'aconsellin i, si és un tema greu, s'estalviarà de perdre el temps anant d'un lloc a l'altre i li enviaran una ambulància).
Sigui com sigui, el temps exprés que vivim ens obliga a repensar moltes coses i a reivindicar les que creiem importants. Els agents de les pràctiques especulatives perverses que els governs no s'atreveixen o no volen regular continuen sembrant confusió i propagant males notícies que es repeteixen com una espècie de mantra addictiu i malaltís. Ens ha d'estranyar, doncs, que cada vegada hi hagi més persones deprimides?
Tot i això, tenim marge de maniobra, podem decidir la manera d'encarar el tema. Els nostres avis no coneixien els antidepressius. Nosaltres, acceptaríem que els metges ens receptessin alguns remeis naturals, descansar, fer exercici físic, relaxació mental, ioga o d'altres disciplines semblants? O bé preferim la pastilleta?
