Anar-se'n per l'aigüera

L'anàlisi ha esdevingut un dels grans papers que tenen els mitjans de comunicació escrits davant la immediatesa de la televisió. Mentre es cremava el Liceu i nosaltres omplíem pàgines sobre els esdeveniments històrics del teatre, la repercussió social i els costos econòmics del desastre, les televisions retransmetien en directe des de càmeres als helicòpters. Produïa una certa perplexitat, però, l'endemà, quan els diaris reflectien una sèrie de reflexions que complementaven l'aparatositat i magnitud de l'accident. Va ser el pensador francès Alain Touraine qui es va preguntar si podien l'economista i el sociòleg definir realment les transformacions d'una societat si aquesta no intervé activament en els seus mateixos canvis mitjançant debats, conflictes i evolucions polítiques: “Tenim una necessitat urgent d'anàlisi, no de conductes socials sinó més aviat d'una societat no considerada ja com una situació sinó com un sistema d'acció, de referents culturals i de relacions de poder.”

Touraine va ser dels que van percebre que la velocitat dels canvis sovint no deixa temps per assumir-los. Ja no es lluita en un front sinó que es van obrint finestres com les fitxes de dominó que cauen una rere l'altra mentre el mosaic es transforma. La sensació d'anar-se'n per l'aigüera és diferent a la que podíem tenir quan vam viure les guerres de Vietnam, les africanes o la revolució sandinista. Tot és més ràpid, com si la voracitat de les notícies ens convertís en còmplices passius de la golafreria del sistema. Com interpretaríem avui la guerra de Troia o la caiguda de Constantinoble? Diferent de la de Trípoli o Bagdad? Impossible evitar el vertigen, fins i tot des de la distància.