Anar-se'n per l'aigüera

L'anàlisi ha esde­vin­gut un dels grans papers que tenen els mit­jans de comu­ni­cació escrits davant la imme­di­a­tesa de la tele­visió. Men­tre es cre­mava el Liceu i nosal­tres omplíem pàgines sobre els esde­ve­ni­ments històrics del tea­tre, la reper­cussió social i els cos­tos econòmics del des­as­tre, les tele­vi­si­ons retrans­me­tien en directe des de càmeres als helicòpters. Produïa una certa per­ple­xi­tat, però, l'endemà, quan els dia­ris reflec­tien una sèrie de refle­xi­ons que com­ple­men­ta­ven l'apa­ra­to­si­tat i mag­ni­tud de l'acci­dent. Va ser el pen­sa­dor francès Alain Tou­raine qui es va pre­gun­tar si podien l'eco­no­mista i el sociòleg defi­nir real­ment les trans­for­ma­ci­ons d'una soci­e­tat si aquesta no intervé acti­va­ment en els seus matei­xos can­vis mit­jançant debats, con­flic­tes i evo­lu­ci­ons polítiques: “Tenim una neces­si­tat urgent d'anàlisi, no de con­duc­tes soci­als sinó més aviat d'una soci­e­tat no con­si­de­rada ja com una situ­ació sinó com un sis­tema d'acció, de refe­rents cul­tu­rals i de rela­ci­ons de poder.”

Tou­raine va ser dels que van per­ce­bre que la velo­ci­tat dels can­vis sovint no deixa temps per assu­mir-los. Ja no es lluita en un front sinó que es van obrint fines­tres com les fit­xes de dominó que cauen una rere l'altra men­tre el mosaic es trans­forma. La sen­sació d'anar-se'n per l'aigüera és dife­rent a la que podíem tenir quan vam viure les guer­res de Viet­nam, les afri­ca­nes o la revo­lució san­di­nista. Tot és més ràpid, com si la vora­ci­tat de les notícies ens con­vertís en còmpli­ces pas­sius de la gola­fre­ria del sis­tema. Com inter­pre­taríem avui la guerra de Troia o la cai­guda de Cons­tan­ti­no­ble? Dife­rent de la de Trípoli o Bag­dad? Impos­si­ble evi­tar el ver­ti­gen, fins i tot des de la distància.