ERC “è mobile qual piuma al vento”
ERC inicia una nova etapa amb una renovació parcial de líders i candidats. Amb les primàries de dissabte passat i amb el congrés del partit que s'ha de celebrar a Girona el proper mes d'octubre, ERC haurà completat un procés de renovació iniciat després de les darreres eleccions al Parlament en què els republicans van veure caure els resultats des dels 21 diputats del 2007 als 10 del 2011, i la direcció va optar per deixar pas a nous comandaments.
El nou equip, encapçalat per l'historiador Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària general, ja ha deixat entreveure amb prou claredat que a l'hora de buscar complicitats i aliances en la política catalana donaran prioritat als plantejaments que portin el país a guanyar quotes de sobirania (CiU?, Reagrupament, Solidaritat, Democràcia Catalana…) i no els que donin preferència a les polítiques d'esquerres (PSC? i Iniciativa).
A casa seva tothom baixa les escales com vol, fins i tot de cap, i ERC pot projectar aliances cap on vulgui. Però la història diu el que diu i repassant-la podem comprovar com Esquerra va estar a punt de ser fagocitada per CiU de tan propera que en va arribar a ser durant els mandats dels secretaris generals Heribert Barrera (1976-1987), Joan Hortalà (1987-1989) i, sobretot, pel submarí Àngel Colom (1989-1996) que de poc no la duu a la fallida, tasca per la qual va ser recompensat per Convergència amb una generositat evident.
També és veritat que l'etapa dels republicans al costat del PSC i d'Iniciativa en els dos tripartits no els ha donat un bon resultat a la vista de les urnes. I si ni l'amistat amb uns ni l'amistat amb els altres no ofereixen prou garanties, potser convé preguntar-se si el problema d'ERC no és en els socis que tria sinó en la seva pròpia actitud, excessivament mòbil segons el vent que bufa, excessivament presa de les urgències electorals, excessivament orgullosa en la gestió del poder assolit amb les seves aliances, en els volubles estats d'ànim col·lectius que sacsegen el partit de baix a dalt a través del seu peculiar règim assembleari, riquesa i esclavitud democràtiques alhora. Qui pot garantir que un nou resultat advers no desencadenarà noves lluites de poder?
