L'Estat i el català

El conseller Mascarell es queixava ahir, durant la presentació de les conclusions de l'Informe de Política Lingüística, de la “ineficàcia” de l'Estat espanyol a l'hora de defensar la pluralitat lingüística. Res que no se sàpiga de fa anys, malgrat que està bé deixar-ne constància de tant en tant. Efectivament, i malgrat el que mana la tan sacrosanta Constitució espanyola, les institucions de l'Estat han obviat des de l'arribada de la democràcia la protecció i difusió de les llengües que no són el castellà. Més ben dit, han fet el possible per castigar-les. No cal ara esmentar, perquè són prou coneguts, els atacs i entrebancs que, des de ministeris, tribunals i governs diversos s'han perpetrat i posat contra el català. La llista de greuges ompliria tot aquest diari i més. Tot plegat, però, respon a un sol propòsit no declarat, ni potser, ni tan sols, expressament volgut: el català fa nosa a l'Estat. És una qüestió tan simple com aquesta. El català complica les coses a l'administració espanyola, l'obliga a fer esforços en molts camps que no vol fer i, a més, és un signe d'identitat que fa diferent una part de la població. Eliminant el català, per tant, s'acabarien un munt de problemes. Imagineu si deixaríem d'emprenyar, els catalans. De fet, molts espanyols ja ens ho pregunten tot sovint: “Quina necessitat teniu de fer servir el català?” És una pregunta que denota, sobretot, ignorància, però que també és molt definitiva sobre el que es pot esperar de l'Estat que actualment –sí o sí– ens aixopluga.