La veu del PSC

Tothom sap que abans de final d'any el PSC ha de fer el seu congrés, ha d'aprovar després del debat la seva ponència marc i ha d'elegir una nova direcció. Aquest darrer aspecte ja és molt conegut i és evident que hem de deixar passar les eleccions del 20 de novembre per començar a clarificar-lo.

En els temes de contingut ideològic m'agradaria que sortís envigorit un discurs socialdemòcrata que hagi abordat els temes de màxima actualitat que la crisi econòmica del món capitalista ha posat en primer terme. Si estem no només en un canvi de cicle sinó també en un canvi de model productiu, ¿quins són els camins per sortir de la crisi, crear riquesa i recuperar la creació d'ocupació que són les qüestions bàsiques per restablir la confiança de la ciutadania? Quin és el límit de les polítiques de contenció i austeritat per no caure en la recessió i ajudar a la recuperació del consum intern? Com s'aborda la dimensió financera de la crisi i els moviments especulatius al voltant del sistema financer? Quin paper, quin pes i quina dimensió ha de tenir el sector públic i, específicament, l'Estat en la dilucidació d'aquestes qüestions? Quina política de despeses i quina política d'ingressos? Quina política fiscal? Quins límits i quins marges per a les prestacions de l'estat del benestar? Per quins camins es pot preservar la cohesió social i construir una societat més igualitària? Avui ja hi ha prou exemples per demostrar que les sortides que fins ara se'ns proposen no són adequades o no donen els resultats que s'esperaven. I aquí la socialdemocràcia, a tot Europa però també a Catalunya, té un repte i una clara oportunitat d'assenyalar el seu camí, les seves prioritats i les seves solucions.

Confesso que tots aquests interrogants són els que més m'interessen i més em preocupen. Les respostes a aquestes qüestions serien un bon banc de proves per encarar el futur del PSC. Però és evident també que ha adquirit més rellevància i dimensió pública el tema de la veu i la visibilitat del PSC en la política espanyola. El que, per resumir molt, podríem dir-ne la qüestió del grup parlamentari propi. Sobre aquest tema se n'ha parlat molt i se'n parlarà encara i en els darrers temps ha adquirit molta notorietat. Ara, i des que el dia 18 es va tancar el termini per a la presentació d'esmenes a la ponència marc del congrés del PSC, ja sabem que al voltant d'aquest tema es dibuixen tres posicions; la que figura en el text originari i que deixa la qüestió molt oberta, en el mateix punt que l'havia deixada el congrés anterior; l'esmena Àngel Ros-Manuel Bustos, que defineix un itinerari cap a la veu pròpia i, finalment, l'esmena formulada per Nou Cicle i assumida per diverses agrupacions que defensa la necessitat estricta de recuperar la integritat i la independència del grup propi.

El procés congressual ha tingut la virtut de deixar ja molt clar que d'una manera o altra una majoria àmplia del PSC opta per un reforçament de la seva veu i visibilitat en la política espanyola. Tant és així que el darrer cap de setmana, sense concretar, ho va acceptar, d'una manera implícita, el mateix candidat del PSOE a la presidència del govern. La posició dels defensors del grup propi té la lògica i la contundència de les solucions tancades, de la formalització material de la independència dels dos partits. Però té algun inconvenient que es va evidenciar tant en els moments en què el PSC va tenir grup propi i no podia votar diferent com en els anys que no ha disposat d'aquest grup.

Des del meu punt de vista no es tracta, doncs, tant d'articular la discrepància com d'assegurar els mecanismes d'afirmació del socialisme català en totes aquelles qüestions d'especial incidència en la política catalana. En tenim exemples recents en el tema de l'Estatut, del fons de competitivitat o en la llei de l'aranès. Prenent aquests exemples podríem dir que una revisió dels mecanismes de relació parlamentària entre el PSC i el PSOE, la reformulació del seu contingut i la concreció dels casos en què hauria de prevaldre la posició decidida a Catalunya poden servir millor, que el mateix grup propi, l'objectiu de concretar veu i visibilitat i finalment vot diferenciat.

Votació coherent i coincident dels socialistes catalans al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats i al Senat, en aquells temes que es portin a votació simultàniament o successivament a les cambres. Votació diferenciada, si calgués, en els temes d'interpretació o de desplegament estatutari, amb clara preferència per a la preservació del màxim sostre d'autogovern. Votació diferenciada, si calgués, en aquest sentit en totes aquelles qüestions que poguessin representar la plena recuperació de la integritat de l'Estatut votat en referèndum pel poble de Catalunya. Votació diferenciada, si calgués, en tots els temes que afectin la llengua, la cultura i el model d'escolarització que fa més de trenta anys que es va aplicar amb consens a Catalunya. La reiteració de la fórmula si calgués expressa que la solució òptima hauria de passar per la incorporació del vot del PSOE a les tesis del PSC en els temes referits a Catalunya. I votació diferenciada en els temes que sobre el model de finançament autonòmic hagin de representar una millora del finançament de Catalunya, des del respecte a una solidaritat interterritorial acotada.

Si la concreció fos molt ajustada, el model Ros-Bustos podria donar més joc, més autonomia i millor resultat pel que fa la defensa dels interessos de Catalunya. Ha de quedar clar, evidentment, que estem parlant d'un principi de coordinació i reciprocitat que ha d'obligar amb igualtat l'executiva nacional del PSC, el grup parlamentari al Parlament de Catalunya i els grups de diputats i senadors del PSC a les Corts generals, sobre la base d'una unitat d'acció des del reconeixement mutu que ens és imprescindible. El camí està marcat i les solucions estan definides, i em sembla que buscant el pragmatisme de les coses pràctiques, una bona redefinició acordada de les relacions entre el PSC i el PSOE ha d'estalviar futurs entrebancs i ha d'incorporar, més i més cada dia, els socialistes espanyols a la causa del federalisme i al reconeixement de la permanent aportació dels socialistes catalans al catalanisme polític.