Opinió

La primera violació

No m'ha decebut el fet que el canvi de govern a la Generalitat hagi significat molt poc més que la desaparició de la setmana blanca a l'escola. Ho imaginava, com imagino que res canviarà quan canviï el govern espanyol (excepte, potser, l'estat anímic d'aquests estranys companys de viatge anomenats “mercats”). Sigui qui sigui qui governi, li tocarà retallar fins i tot en els luxes superficials (i dic “fins i tot” perquè mai han començat per allò sobrer).

Han canviat de color els governs de Portugal, del Regne Unit, de Dinamarca, estan a punt de fer-ho el d'Alemanya i el d'Espanya, amb diferents colors i ideologies, tots castigats quan governen en temps de penúria... sí, fins i tot Obama. Sé que en determinats moments l'esperança es fa carn i els Mandela o Havel, esdevinguts governants des del patiment i la foscor, ens recorden que no tot està perdut, però no serà fàcil abastar la veritat.

Mentre canvien de vestit (ara govern, ara oposició, ara mosca collonera amb ganes de ser frontissa), els que es dediquen professionalment a la política (amb una mitjana que supera els 20 anys en la cosa) han de trobar disputes que mantinguin la tensió de la telenovel·la, o millor dit, en el reality, doncs la gràcia es troba en fer semblar veritat la història de bons i dolents d'una companyia d'actors que hauria d'haver fet empal·lidir el gran Jordi Dauder. Un exemple ben trobat, versemblant i rigorós, és el 30 minuts del diumenge passat a TV3. Recordant l'origen andalús del cafè per a tothom (amb un Tarradellas lúcid, dient el 1985 que Espanya no podria suportar un Estat clonat disset vegades) ja tenen llenya servida: que si té raó Jordi Pujol en descriure com a tossuderia el nostre entestament a salvar Espanya; que si la tenen els andalusos que no van voler malmetre la dignitat de la seva terra amb una autonomia de segona, que si els bascos són llestos per vorejar el tema o uns egoistes per aprofitar l'ona sense tacar-se les mans, que hagués estat millor el model de Suárez i Guerra, de federalisme (o confederalisme) asimètric amb només dues autonomies, perquè potser no eren els únics regnes històrics però sí els que s'ho mereixien per haver donat la matraca des de l'inici del final del franquisme.

Enmig d'aquest embolic d'interessos tibats en la corda del sentiment, una veritat irrefutable: tots aquests que s'omplen la boca amb la Transició, però que des d'aleshores no han baixat dels cotxes oficials, ni deixat d'encadenar càrrecs dins l'Estat, sigui central o perifèric, haurien de recordar que aquella va ser, i la van permetre, la primera violació de la Constitució, la del seu esperit, que, com recordà Montesquieu, és molt més important que el seu text. Perquè el seu esperit s'adreçava a garantir la concòrdia entre els pobles d'Espanya, i el fet de claudicar davant les reivindicacions de la classe política andalusa va posar en marxa una espiral absurda de reivindicacions boinistes (de boina) que tenen la seva culminació en aquell Javier Arenas defensor no fa pas tant de Magdalena Álvarez, perquè “con Andalucía no se juega”. Una espiral que els mateixos que la van posar en marxa ara critiquen, perquè en el seu pensament acomplexat millor ser igualment mediocres que plànyer si algú destaca.

Qui havia de dir que caminarien de la mà sobre la corda del jacobinisme els dos partits que d'aquí a poques setmanes seran la gran alternativa política per a aquesta crisi moral de proporcions gegantines, que hem permès amb la nostra indiferència, dissimulat amb disputes anodines i etzibat amb els nostres particulars pecats!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.