Escopint al cel

Dijous a la nit, mentre es començaven a escriure aquestes ratlles, les informacions provinents de la NASA ens avisaven que estaven sobrevolant Catalunya les sis tones del satèl·lit UARS, un monstre d'alumini, titani i acer que els científics nord-americans que grapegen aquesta mena d'artefactes van decidir que es podia estavellar contra la Terra una vegada complerta la seva missió espacial. Escopir al cel té aquests inconvenients: els projectils tenen bitllet d'anada i tornada i, si bades, et poden caure al cim. De mica en mica, suposem que amb l'ànim de tranquil·litzar els terrícoles que estàvem exposats a la patacada, les informacions es van anar ampliant. El satèl·lit es troba damunt de Lleida, advertia el següent titular, i en aquell moment, que quedi clar que només en aquell moment, agraïes en la profunditat còsmica de la teva ànima no ser de Lleida. El segon paràgraf de la notícia, però, tornava a disparar el neguit a nivells estratosfèrics: la ferralla perdia altura de manera incontrolada i els científics de la NASA reconeixien que fins a poques hores abans de l'impacte, previst entre el divendres a la nit i el dissabte al matí, eren incapaços de precisar el lloc exacte on caurien la vintena de trossos que havien de sobreviure a la reentrada atmosfèrica. Això sí, afegien amb la infinita preocupació que els ianquis sempre mostren envers la resta d'habitants del planeta, tenien l'absoluta certesa que no passaria a l'Amèrica del Nord. Al final sembla que ha caigut al Pacífic. La conquesta de l'espai ha perdut l'alè èpic que exhalaven els vells pioners de les praderies interestel·lars i ara el firmament és un abocador on orbiten tot de deixalles d'antigues missions. Mentrestant, continuem escopint al cel.