Viure o riure

Dins la feixuga incidència d'haver de viure una campanya d'eleccions generals a l'altiplà –no val la dita: si no t'agrada Tele 5, tanca l'aparell–, aleshores proposo un acurat sentit de l'humor per defensar-nos del que no és res més que una mal dirigida arrogància. És clar que aquest consell de riure convuls, tota la campanya, s'acabaria a l'instant que ens disposéssim a escoltar què diuen i com ho diuen els polítics “de cartell”. Tot i que el sentiment més acurat sigui el d'escoltar missatges que vénen del més enllà, diria. Això em planteja la pregunta: si mai no he cregut els escriptors de ciència-ficció, per què ho faig amb els homes del temps, els economistes i els polítics? No, no disposo d'una resposta aclaridora. He de tenir cura perquè, si ric, sé que el món riu amb mi; en canvi, si ronco, em quedo sol. Ara bé, ric dels polítics en campanya electoral, dient que són uns genis com ara Columbus, Newton i Einstein, o ric perquè imiten Charlie Rivel? Dins aquest cúmul de qüestions demano, per què una ceba fa plorar? En canvi no hi ha cap altra verdura que faci riure, potser una pastanaga davant l'ase català. La majoria dels acudits provenen de l'antiguitat dels missatges polítics; però, darrerament, fins i tot som capaços de riure dels polítics més nous; o potser no tenim aturador pel missatge, que és sempre el mateix, pregunto o dedueix-ho: eleccions, viure-les per riure.