Viure o riure

Dins la fei­xuga incidència d'haver de viure una cam­pa­nya d'elec­ci­ons gene­rals a l'altiplà –no val la dita: si no t'agrada Tele 5, tanca l'apa­rell–, ales­ho­res pro­poso un acu­rat sen­tit de l'humor per defen­sar-nos del que no és res més que una mal diri­gida arrogància. És clar que aquest con­sell de riure con­vuls, tota la cam­pa­nya, s'aca­ba­ria a l'ins­tant que ens dis­poséssim a escol­tar què diuen i com ho diuen els polítics “de car­tell”. Tot i que el sen­ti­ment més acu­rat sigui el d'escol­tar mis­sat­ges que vénen del més enllà, diria. Això em plan­teja la pre­gunta: si mai no he cre­gut els escrip­tors de ciència-ficció, per què ho faig amb els homes del temps, els eco­no­mis­tes i els polítics? No, no dis­poso d'una res­posta acla­ri­dora. He de tenir cura perquè, si ric, sé que el món riu amb mi; en canvi, si ronco, em quedo sol. Ara bé, ric dels polítics en cam­pa­nya elec­to­ral, dient que són uns genis com ara Colum­bus, New­ton i Ein­stein, o ric perquè imi­ten Char­lie Rivel? Dins aquest cúmul de qüesti­ons demano, per què una ceba fa plo­rar? En canvi no hi ha cap altra ver­dura que faci riure, pot­ser una pas­ta­naga davant l'ase català. La majo­ria dels acu­dits pro­ve­nen de l'anti­gui­tat dels mis­sat­ges polítics; però, dar­re­ra­ment, fins i tot som capaços de riure dels polítics més nous; o pot­ser no tenim atu­ra­dor pel mis­satge, que és sem­pre el mateix, pre­gunto o dedu­eix-ho: elec­ci­ons, viure-les per riure.