Núñez? Sí!

Si més no, en aquest cas. Les cantonades de Barcelona i el Barça FC van ser víctimes d'un Núñez. Un altre Núñez, però, nascut a Madrid el 1920, joveníssim dirigent republicà, detingut molts cops i torturat més tard a la barcelonina Via Laietana per la tètrica factoria dels germans Juan Creix, va ser diputat per Barcelona, ciutat que més tard va triar a l'hora de morir després de molts anys de feina solidària a la capital de l'Oso y el Madroño.

L'escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán, que va morir un 4 d'octubre de 2003, va escriure, com a pròleg a les memòries de Miguel Núñez, La revolución y el deseo, un text, Nosotros los comunistas, que dóna la clau per entendre la fascinació que tants hem sentit a l'hora de valorar la tan bescantada dignitat de la política: “Cárceles, exilios, más cárceles, en las tramas primero del PCE, luego del PSUC, fue condenado a treinta años de cárcel en 1959, después de haber pasado un mes retenido por los hábiles interrogatorios del comisario Polo y, sobre todo, por los truculentos hermanos Creix. A partir de esta caída, Miguel Núñez fue un punto de referencia para los jóvenes que nos movíamos en la clandestinidad, fuéramos o no comunistas.”

Tant com la fermesa d'aquell Miguel Núñez, m'admira la seva vida posterior. Després d'exercir com a dirigent del PSUC i com a diputat a Madrid, d'altres haurien triat unes vacances del tot justificades. Ell, en canvi, es va embrancar amb el projecte solidari de Las Segovias, que ens feia girar els ulls cap a les injustícies flagrants d'Amèrica Llatina. I més tard, encara, me'l trobo a Madrid empenyent i liderant el projecte d'AMESDE, associació a favor de la memòria històrica, tant política com social. En la qual, encara avui, mirem de treballar, després d'haver estat capbussats en l'intent d'aconseguir una llei de la memòria més coherent i més seriosa. En el massa degradat circ de la política, Miguel Núñez sura, per damunt de nàufrags prematurs. I bé es mereix el guardó, tan poc reconegut, de la dignitat política. ¿Qui el podria exhibir, sense que li caigués la cara de vergonya, davant la contesa del 20-N?