La campana(da) de Luter

Al col·legi, quan jo era petit, m'ensenyaven que Martí Luter era un frare herètic i lúbric, que havia apostat per casar-se amb una monja. Un article meu, de 1967, publicat a Presència, sobre “El nou rostre de Luter” va provocar una certa commoció: ningú no gosava parlar bé del pare de la Reforma en aquella Espanya catòlica, “luz de Trento y martillo de herejes”. Disset anys més tard, el 1984, vaig ser membre del jurat que va atorgar el premi d'assaig Carles Rahola al teòleg Joan Busquets pel seu treball Martí Luter, valoració actual de la Reforma, editat per Curial el 1986. Va ser el primer llibre català que va esmicolar les gruixudes parets de prejudicis, intoleràncies, insults i calúmnies bastides fins i tot per personalitats religioses rellevants del país. El bisbe Torras i Bages, per exemple, havia escrit, a propòsit de Luter, que “tots els heretges són cruels i luxuriosos”.

Ara el papa Ratzinger s'ha presentat a Erfurt, ha visitat l'antic convent on Luter va viure vuit anys com a monjo i ha elogiat públicament la seva religiositat. Es podria dir que Luter ha estat redimit. Semblava, doncs, que l'ocasió era propícia per avançar cap a la unitat de tots els cristians. Però no. Benet XVI s'ha resistit a fer cap pas i ha eludit respondre a les propostes del president de l'Església Evangèlica d'Alemanya. El tren de l'ecumenisme engegat per Joan XXIII sembla que ha entrat en via morta.

El que sí que ha quedat clar, a aquestes altures de la història, és que, quan Luter es va enfrontar a Roma, no pretenia pas separar-se de la seva Església i menys, encara, crear-ne una de nova. Que això succeís va ser el seu fracàs, però no culpa seva. El teòleg Karl Barth ho va explicar, fa molts anys, amb una imatge colpidora: “Luter era un home que pujava a les fosques per l'escala de la torre de la catedral. A punt de perdre peu enmig de la foscor, va palpar una corda que penjava i s'hi va arrapar. La seva sorpresa va ser enorme quan va sentir, a dalt de tot, el toc de la campana.” Les seves batallades fa cinc segles que sonen, però no hi ha manera d'harmonitzar el seu dring amb el de les campanes de Sant Pere de Roma.