Imposició fallida del castellà

La substitució d'una llengua per una altra forma part del dret de conquesta de tots els pobles. El mètode consisteix a imposar la nova llengua des dels poders i, sobretot, per mitjà del repoblament.

Imposar el castellà a Catalunya ha estat, de temps ha, el propòsit de monarques i governs, democràcia inclosa. És clar que amb dosis diferents d'intensitat i, sobretot, amb estratègies més o menys subtils.

Amb la derrota de Catalunya i el Decret de Nova Planta que la segueix, la corona borbònica concretarà explícitament la imposició del castellà.

Els decrets del GenerAL Franco i els seus acòlits reprenen la tasca fallida de l'antic decret: el castellà ha de ser “la llengua”, com ho era ja –i només–, a la “part alta” de Barcelona i en un reduït grup del sector instal·lat al barri vell.

Menystenint el prestigi internacional de l'escola catalana del primer terç del segle XX, la gran tasca de l'Escola de Bibliotecàries, el reconeixement científic del català com a llengua romànica viva, la important literatura modernista, noucentista, les avantguardes, els costumismes i el poema que el nen recita per Nadal, el Generalísimo manifesta: “La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española.”

Com al veí país de França, i amb la consciència de la dificultat d'esborrar una llengua arrelada, el projecte exigeix reduir el català a ser llengua B, la del nivell col·loquial.

La llengua alta, l'única llengua de l'ensenyament, la cultura, l'administració, el coneixement, els decrets i les condemnes, serà la llengua castellana, amb l'obligació implícita i explícita de ser utilitzada en els plens municipals, en les relacions entre funcionaris, en l'escriptura. En la literatura.

Convençuts que el català, relegat a ser la llengua del poble amb tot el costumari popular, es deterioraria per sempre més, no van veure l'escletxa que deixaven oberta.

Com que, segurament, de la nostra història i societat no en tenien ni un sol bocí d'informació, no preveien que ballar sardanes, escoltar les caramelles, fer cagar el tió, passejar gegants i capgrossos, cantar El gegant del pi, A la vora de la mar i Rosor era per als catalans seguir existint. No preveien que amb la cultura popular –absolutament culta!– s'introduïa en l'imaginari dels nens de la postguerra una mena d'amor intens a la llengua de casa, la dels seus jocs i dels seus cants. Amb les cançons dels cors d'en Clavé, el salze que acollia una nina era el salze dels jocs d'infant als marges de les nostres rieres, els xaiets eren els dels nostres ramats –part essencial dels pessebres, amb les masies i la serralada pirinenca al capdamunt de tot–. Estaven perduts. Van permetre que el català entrés en els catalans per la via dels sentiments.

I encara la van acabar de vessar en fer ulls grossos a les reedicions dels contes d'en Folch i Torres, dels poemes d'en Maragall, de les dolces paraules de mossèn Cinto. Ignoraven que l'obra d'en Folch i Torres era un cant a la terra, que Maragall descobria els nostres mites i ens feia anomenar amb una llengua alta (la que els feia por) el nostre món circumdant, la mort i la vida, les flors, les herbes, els arbres, el Pirineu, el mar. Que Verdaguer tenia un poema amb una tonada que tota la gent de la guerra duia a la memòria: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.”

Havien fracassat.

Més cap aquí, el mètode eficaç fluiria. Espontàniament (?). S'anomena “repoblament des del poble ras”.