Goldman Sachs i les auditores

Que poc que es podia imaginar el meu bon amic Julio Rodríguez, que de Barcelona estant és el director general de la multinacional francesa de material elèctric Groupe Schneider en més de 100 països d'Europa, l'Amèrica Llatina, Africà i el Pròxim Orient, quan em va regalar el llibre de Marc Roche, El banco, cómo Goldman Sachs dirige el mundo, que m'estava donant informació sobre un tema de màxima i rabiosa actualitat. En efecte, de tot això ja n'havia parlat, en termes de denúncia irrefutable, Matt Taibbi a la revista Rolling Stone el juliol del 2009. I, si em permeten la immodèstia de citar-me jo mateix, també ho havia fet jo al meu llibre Els plats trencats (Editorial RBA) el gener del 2010 en pàgines escrites l'agost de l'any precedent. En tot cas, ara, el que acaba de passar és que un trader absolutament desconegut ha tingut gràcies a la BBC els cinc minuts de glòria de la seva vida. M'estic referint, és clar, a Alessio Rastani, que, en unes declaracions que han fet la volta al món en qüestió d'hores, ha fet la descripció de qui són i com s'ho fan els que surten beneficiats d'una crisi.

Roche posa en evidencia la megalomania d'aquests financers totpoderosos i esmenta la frase pronunciada pel màxim executiu del banc, Lloyd Blankfein, que va dir allò tan revelador que ell es limitava a “fer l'obra de Déu”. Es una bona descripció de com actua una entitat que sempre s'havia mogut en el terreny invisible i que, el setembre del 2008, amb el crac borsari i la recessió econòmica, va optar per reconèixer que el seu regne era d'eixe món i que la seva intenció era la de seguir controlant les financers mundials. I ja no dissimulava el seu protagonisme en la fallida de Lehman Brothers, en la crisi grega, en la davallada de l'euro o en la numantina resistència a una regulació de la banca que impedeixi que torni a passar una cosa semblant a la que ens ha tocat patir. En tot cas, cal reconèixer que la magnitud de l'imperi Goldman Sachs és aclaparadora. I que no en sabem de la missa la meitat. Per exemple, que Antígona Loudiadis, directiva de Goldman Sachs Londres, és la persona que va assessorar el govern grec per camuflar el deute del país i falsejar les estadístiques el 2002. Resultat: nou anys més tard, va esclatar la crisi més greu de la història de l'euro. Certament, Grècia es va saltar via maquillatge i frau els criteris de deute i dèficit del Tractat de Maastricht, però tots contents i els de Goldman Sachs més encara amb la minuta que van cobrar pels serveis prestats. I ara, solidàriament, entre tots haurem de fer front a les successives operacions de rescat. I si es produeix un intent de reforçar la moneda única sortirà Otmar Issing, execonomista cap del Bundesbank, dient que seria una barbaritat, però callant que des del 2006 és conseller de Goldman Sachs, l'entitat que precisament ha apostat contra l'euro. Bé vaja, que no n'hi ha un pam de net. També aquest Mario Draghi que ara farem president del Banc Central Europeu havia tingut un alt càrrec a Goldman Sachs. Igual que Mario Monti, que des de la UE va prendre decisions arbitràries sobre fusions i adquisicions en tant que responsable de la Competència i sovint amb aparent favoritismes amb determinades empreses que van ser criticades quan s'inclinava a favor, posem per cas, d'alguna empresa de talla gegantina. En resum, un cop incorporat a la teranyina, Monti passa a ocupar la presidència europea de la Trilateral, un dels grans governs a l'ombra en l'àmbit internacional. Ja he recomanat el llibre de Roche i per això no vull insistir-hi, però, en aquest flagrant exemple de poder que té subjugats els governs que ha convertit en titelles.

En realitat, hi ha d'altres fenòmens igual de perniciosos que fan també la seva santa voluntat sense control ni regulacions que impedeixin els seus abusos i les seves actuacions eventualment il·legals. Fixem-nos, concretament, en les quatre grans empreses d'auditoria que, ara, el comissari europeu del mercat interior, M. Barnier, vol sotmetre a un control molt estricte, les Deloitte, PwC, Ernst & Young i KPMG. I no es pot tolerar, en efecte, que els grans bancs i les grans empreses que es van ensorrar entre el 2007 i el 2009 tinguessin els comptes beneïts pel certificat de bona salut i de bona conducta atorgat per les auditories que fan el vestit a mida a qui les ha contractat i els paga. No és, doncs, gens estrany que, com el sastre, les auditories preguntin al client allò de si, a l'hora de fer els pantalons, el senyor carrega la dreta o l'esquerra. Després de firmar, naturalment, podia produir-se la delictiva caiguda d'Enron i la dissolució mundial de l'auditoria Arthur Andersen, que aquí, a casa nostra, va fer, a través del seu expert comptable, una feina tan satisfactòria en l'ajustament d'una cosa que hauria de ser numèricament exacta que, a l'inspector tan amable, la potentíssima entitat financera investigada el va fitxar de director general en règim de poltrona compartida. A la vista d'aquestes malsanes relacions, la UE reclama que es prohibeixi per llei que els que fan la comptabilitat i la valoració pugui, a més a més, en conflicte d'interessos, obtenir contractes de consultoria i assessorament. Alguns auditoris ja han dissolt les empreses paral·leles i, òbviament, ja han començat a tornar-les a crear tot dissimulant amb discreció que són les mateixes d'abans. Es proposa també que ningú no pugui eternitzar-se en el contracte d'auditoria i que sigui necessari que el dictamen el facin dues empreses juntes. En realitat, el sistema financer necessita que es pugui confiar en les auditories que, elles quatre, fan els números del 99% de les grans empreses del món sencer. A la KPMG, per exemple, li han posat una multa de 456 milions de dòlars per haver dissenyat refugis fiscals per incomplir la llei però sense demanar responsabilitats penals. I dilluns passat Deloitte va ser acusada de no denunciar el frau de TBW, a la qual va atorgar la qualificació de solvent i viable. Li demanen 7.600 milions de dòlars. I és que les firmes d'aquests informes fraudulents poden arruïnar i arruïnen molta gent, malgrat la llei Sarbanes-Oxley dels EUA que els havia de posar a ratlla.