El joc de l'estampida

Ser un home de trets, diguem-ne, caucàsics i sortir al carrer amb les teves dues filles adoptades a la Xina fa que de vegades hagis d'esmolar l'enginy i fins tot aplicar una contundència que, des del paradigma del dia ideal, no desitjaries ni de bon tros. Després de vuit anys de tenir les meves filles, tinc clara una cosa: en contraposició a l'exquisidesa i educació de la majoria de les persones, hi ha gent que destaca per la seva barroeria. D'entre les barroeries més emblemàtiques que hem hagut d'afrontar al llarg d'aquests últims vuit anys hi ha aquestes. La primera és la que protagonitza la gent que vol saber més coses sobre la teva adopció, però que entra amb una pregunta òbvia, que per a ells és pretesament neutra. Es miren les nenes i diuen: “Són adoptades, no?” La segona és la de demanar-te, amb les teves filles allà davant, com si elles dues fossin objectes inanimats, si “són germanes”. Qui et pregunta això, és clar, vol dir si són germanes genètiques. Tu, mentre les teves filles et miren amb perplexitat, et fas l'orni i dius: “És clar que ho són, de germanes!” Però ells, res, a pinyó fix: “no, no, jo vull dir si són germanes de veritat”. Un altre interrogant recurrent és el de preguntar-te si les nenes “s'han adaptat bé”. Les ramificacions d'aquesta pregunta poden ser delirants. I sovint degeneren en: “i els parleu en català o en xinès?” (les nenes tornen a mirar-te amb perplexitat). O, com va fer una senyora que, mentre provava d'amanyagar-los la galta, no parava de repetir-los: “Us agrada el sol d'Espanya? Oi que aquí és viu moooolt millor que no pas allà?” Però entre totes les preguntes, n'hi ha concretament dues que ens fan practicar allò que les meves filles i jo hem batejat amb el nom de joc de l'estampida. De menys a més sagnant són aquestes dues: “Nenes, coneixeu els vostres pares vertaders?” i “Quants diners us va costar adoptar-les?”. El joc de l'estampida ens entusiasma. És ben bé com en els dibuixos animats: fuges tan ràpid que, per un segons, el teu rostre es queda enrere, vibrant just en el punt de partida, al costat dels desaprensius que t'han fet una d'aquestes dues preguntes.