La magnitud de la tragèdia

Implacable i amb una precisió de rellotgeria suïssa, la crisi va causant cada dia més damnificats i va transformant el rostre econòmic dels nostre país, construït amb l'esforç de moltes generacions i de molt de treball. Aquesta setmana s'ha consumat el que era inevitable: l'espoliació d'un dels darrers –potser l'últim– fet diferencial del sistema financer català: el famós model de caixes. Segurament no podem parlar amb precisió d'espoliació perquè en el fons no ens l'han pres; lamentablement i per escarni nostre els l'hem hagut de regalar!

Nosaltres mateixos hem destruït el que fins fa poc era una manera de fer de què ens sentíem orgullosos. Una altre cop hem de reconèixer que ens ha passat allò tant típic nostre: ens agradàvem massa. L'empobriment, amb tota l'amplitud del mot, de la societat civil i empresarial és aclaparador. Prohoms de noms i cognom il·lustres, de polítics amb alts càrrecs de responsabilitat i d'expolítics que durant aquests més de trenta anys han ocupat consells d'administració, patronats o institucions fins aleshores modèliques i centenàries –que eren un orgull pel país– ens han deixat una herència horrorosa de terra cremada.

I que no em vinguin a excusar-se amb la crisi per justificar el que ha estat una gestió nefasta que, si fóssim més seriosos, s'hauria d'investigar judicialment. Aquí tenim l'exemple de La Caixa, que ens il·lustra clarament que malgrat la crisi les coses es podien fer bé. Ha estat un problema de gestió, per dir-ho suaument, de gestió imprudent. Diuen que la ignorància és molt atrevida, i l'atreviment dels consells d'administració ha estat aclaparador, fugint de tota lògica de prudència.

Perquè una cosa que tot responsable de qualsevol entitat financera ha de saber és que per portar-la a la fallida només hi ha al darrere la irresponsabilitat en l'assumpció del risc. I precisament és on més irresponsables han estat. Però és clar, tampoc mai no els han demanat experiència laboral com demanen a la gran majoria dels joves d'avui sobradament preparats, només calia tenir el carnet del partit adient i estar “bé” amb qui decideix. I el resultat no podia ser cap altre que el que ha estat. Els favors polítics s'han carregat pràcticament tot el sector financer català. Només ens queda, per sort, allò en què no han pogut intervenir.

Com que el nostre país és un país petit, tots podem fer l'exercici de repassar mentalment els noms dels consells d'administració i les presidències i no seria bo simplificar la notícia a la nacionalització de dues caixes catalanes: Catalunya Caixa i Unnim. A dins de Catalunya Caixa hi hem d'entendre: Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa. I Unnim aplega: Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu. Caixa Laietana, ja va anar amb Bankia (Caixa Madrid) i Caixa Girona la va absorbir La Caixa. És cert que, tècnicament, com diu el conseller Andreu Mas-Colell, no han deixat de ser catalanes perquè tenen la seu aquí, però de moment han passat a estar controlades i gestionades per la supervisió del Banc d'Espanya que, a través del FROB, té la majoria absoluta del capital i, quan les vulguin privatitzar arribarà l'hora de la veritat i el més probable serà que caiguin a mans d'un gran banc de fora de Catalunya.

Si no fos per aquest sentit patriòtic que sovint he trobat a faltar en alguns empresaris catalans, diria que m'és igual de qui sigui el capital, i on sigui la seu social, perquè si estan ben gestionades també poden fer un gran servei a l'economia catalana. Diria més; molt més bon servei que no pas que siguin catalanes i mal gestionades. Però aquesta visió que es pot defensar econòmicament, a mi no em serveix. Vull un país de talent i ben gestionat. I, si us plau, acabem ja de pagar aquest altíssim cost econòmic de la mala política de la política.