Creixement accelerat
En plena crisi econòmica, el problema que tenen els estats i les empreses és mantenir un cert equilibri entre les entrades i sortides del diner. És una situació que, de fet, consisteix en com reduir el dèficit o les pèrdues, i es pot assimilar al problema de les famílies, que han de reduir l'endeutament i les despeses. Recordem que els balanços d'un país o d'un estat s'assemblen molt al d'una família i que les retallades també han de ser semblants. Però en aquest món de números vermells generalitzats –dèficit o pèrdues– hi ha estats i empreses que tanquen els exercicis amb un gran creixement dels ingressos i dels beneficis.
Entre els estats que han tingut un creixement fort i continuat hi ha la Xina, però també Irlanda, que entre el 1990 i el 2007 va créixer a una mitjana anual del 6,8% en el seu producte interior brut (PIB). A la Xina, mantenen el creixement, però més moderat, i a Irlanda, s'han ensorrat.
Entre les empreses properes a nosaltres, que augmenten el nombre de vendes –i presumptament dels beneficis–, hi tenim les que exporten bona part de la producció, especialment les botigues de distribució de roba de moda com Zara, Mango o altres del mateix ram. Aquestes tenen taxes de creixement del 20% o 30% anuals, a diferència de les empreses exportadores, que ho fan a un ritme més baix. Les primeres ho aconsegueixen amb la creació d'una xarxa a escala mundial i l'obertura continuada d'establiments, que vol dir la creació de molts llocs de treball.
Suposo que està molt bé, però hi ha un sentiment confús a dins meu que em diu que aquestes taxes de creixement no són normals. Recordo un acudit vell i dolent de la meva joventut en què hi havia un lleó que es veia obligat a aprendre a fer salts curts perquè amb els salts llargs mai no aconseguia atrapar l'home que es volia menjar. És important saber fer salts curts perquè les flors i les violes no són permanents i és impossible que aquests períodes llargs de bonança es mantinguin. A Irlanda ja se n'han adonat. A la Xina s'han convertit en una potència mundial perquè la seva població representa una part important de la global i perquè sortia d'una situació de misèria, que ara com ara només és de pobresa per a les tres quartes parts del país.
En aquest cas, a més, no puc negar que la veig amb peus de fang pel fet que no és un país democràtic i perquè han assumit un sistema econòmic que ni és d'economia planificada, ni d'economia de mercat, sinó una barreja de totes dues coses. Em fan por els creixements accelerats, igual que em fan por les bombolles d'un sector econòmic determinat. És possible que sigui un problema generacional, però sóc historiador de l'economia i sé que és impossible mantenir taxes elevades de creixement molts anys.
Podria posar-ne exemples, d'empreses o de grups empresarials que van morir d'èxit. Entenc que una bicicleta, com una empresa o un estat, necessita moviment per aguantar-se dreta, però una cosa es moure's i una altra és anar sempre a gran velocitat, pedalant amb el pinyó petit.
