Pujol, González, Aznar...

Al llarg de molts anys i en privat, quan la direcció de Convergència Democràtica tenia algun problema difícil de resoldre demanaven la intervenció del santcristo gros. Es referien a Jordi Pujol, l'ànima de la parròquia convergent. És difícil analitzar la conveniència o l'inconvenient permanent d'aquestes figures en els partits. Tot i que s'ha de constatar que no tots els partits han tingut sempre una veneració tan especial al seu santcristo. En moments determinats, ERC ha enlairat personatges en situació de privilegi i en d'altres moments els mateixos que els han enlairat els han fet caure en sacs trencats.

La història demostra que no han quedat consagrats personatges del socialisme català com ara Joan Raventós i Obiols, ni algun convergent com va ser el cas de Miquel Roca, més venerat ara que no pas en els seus darrers anys d'activitat política.

En l'àmbit espanyol, la dreta va fer pujar als altars, en els anys de la transició espanyola, Fraga Iribarne. En l'època dels noranta el van arraconar fins ara, que li perdonen tot perquè ha envellit. Un altre personatge dels conservadors que han passat a altres activitats tot i que manté la influència en un sector del Partit Popular és José María Aznar. El que s'està veient en aquesta campanya del 20-N és un Felipe González que manté influència en categoria de santcristo gros. “Té més vides que els gats”, va escriure Santiago Carrillo. Ni en la campanya del 2004 ni en la del 2008 va ser així. És a dir, les dues de Rodríguez Zapatero. Ara, que pinten bastos per al PSOE, González influeix Rubalcaba sobre el futur del PSOE, i fins i tot, segons males llengües, és qui dicta els perfils i alguns noms de les llistes electorals del PSOE per al 20-N.