Investigació, originalitat i obvietats

Una de les propostes del darrer debat parlamentari, que sembla haver passat desapercebuda, ha estat l'anunci del president Mas de l'elaboració d'una nova llei de la ciència. Ciència vol dir creació de coneixements, científics i humanístics, que cal que siguin transferits a la societat i al sistema productiu quan sigui adient. A Catalunya, en aquest àmbit les coses s'estan fent raonablement bé, malgrat la restricció de recursos i les limitacions de competències, i tenim investigadors i centres productius, ben considerats internacionalment, a les universitats i en altres organismes, els resultats dels quals moltes vegades són divulgats pels mitjans de comunicació. També cal recordar la tasca silenciosa que fan molts grups i persones sense gaire projecció pública. L'estructura de recerca d'un país ha de ser piramidal, amb una àmplia base que sostingui els de dalt que més destaquen. No cal dir que la recerca, a la base de la piràmide i a la part alta, ha de ser de qualitat, concepte fàcil de dir i difícil de definir, com un altre, el d'excel·lència científica, que de tan fer-lo servir de qualsevol manera ha quedat força buit de veritable significat. Fa uns anys, el professor Guinovart, en un acte al Saló de Sant Jordi de la Generalitat, feia un enginyós paral·lelisme entre la recerca a casa nostra i el Barça, en el sentit que cal valorar el planter, però també buscar figures a fora, atenent sempre a la qualitat i no només a la proximitat. També demanava que els investigadors, a l'hora de seleccionar-los i estimular-los, fossin tractats com els jugadors del Barça, sempre que s'ho mereixin. Estaria molt bé que fos així, amb la seguretat que els investigadors no demanen retribucions del mateix ordre que els futbolistes, encara que posats a “somiar ingènuament”, seria bo que la societat catalana valorés la recerca com valora el futbol (i això ho diu un seguidor del Barça). Tornant a la realitat, cal esmentar la feina d'institucions com l'ICREA (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, fundació impulsada per la Generalitat de Catalunya) que, basant-se en el talent científic, contracta investigadors d'arreu del món, incloent-n'hi de propis que han dut a terme una valuosa carrera investigadora fora de Catalunya. Seguint amb el símil futbolístic, aquest seria el cas d'en Cesc Fàbregas. En definitiva, les universitats i les institucions de recerca han da valorar el planter, però fugir de l'endogàmia i buscar els millors allà on es trobin

Com va dir Albert Szent-Györgyi, premi Nobel de Medicina l'any 1937, entre altres coses pels seus treball sobre vitamines, investigar és veure el que tothom ha vist i pensar el que ningú altre ha pensat. Recordo que el professor de fisiologia vegetal Joan Barceló insistia que en recerca calia evitar la temptació d'investigar obvietats, és a dir, anar sobre segur però, precisament per això, no aventurar-se a innovar. Recentment hem tingut un exemple d'això per part de la Universitat Harvard, que no és un centre qualsevol, sinó un dels líders de tots els rànquings que sovint es publiquen sobre universitats i que, a vegades, ja comencen a semblar la llista dels cuarenta principales. Avaluar de debò una universitat i comparar-la amb rigor amb altres es més difícil i complex del que es dóna a entendre. Fa unes setmanes Harvard ha divulgat un estudi en què entre les conclusions més destacades figurava que el consum habitual de patates fregides i de refrescos ensucrats, carns vermelles i processades i cereals refinats, contribuïen a l'augment de pes. Haig de dir que a la humil Universitat de Barcelona, que només surt “regular” en els rànquings internacionals, i ben situada en els de l'Estat espanyol, molts professors i investigadors com a mínim ja ho sospitàvem. Em temo que aquest estudi, molt curós i segurament molt costós, aporta una sòlida confirmació, però poques innovacions, per més que destaquin que ho han estudiat en persones no obeses. Com va dir l'investigador I.H. Page l'any 1968, la gran varietat d'articles científics que es publiquen a vegades són un tribut a l'enginy humà i a la incontenible voluntat de publicar treballs.