La humiliació de Sarkozy al Senat

El 2007, Nico­las Sarkozy i la seva majo­ria van gua­nyar les dues elec­ci­ons essen­ci­als a la vida política i ins­ti­tu­ci­o­nal fran­cesa: les pre­si­den­ci­als i les legis­la­ti­ves. Des de lla­vors, han per­dut totes les altres elec­ci­ons, sense excepció: euro­pees, regi­o­nals, can­to­nals, muni­ci­pals i, ara, sena­to­ri­als. Cadas­cuna d'aques­tes des­fe­tes ha estat assu­mida amb estoïcisme apa­rent pel pre­si­dent, i aquest té raó quan fa dir que les elec­ci­ons per­du­des no són res si es pot gua­nyar de nou l'elecció pre­si­den­cial, que és la mun­ta­nya sagrada insu­pe­ra­ble, objecte de totes les devo­ci­ons.

Ara bé, la con­questa del Senat per l'esquerra és més que una des­feta política de Sarkozy, és una veri­ta­ble humi­li­ació. El Senat, a França, és una eina estra­nya, poc útil però no ben bé inser­vi­ble. No per­met blo­que­jar l'acció política d'un pre­si­dent de la República, com es va poder veure al temps de François Mit­ter­rand, a penes pot alen­tir-la una mica. De fet, el seu paper prin­ci­pal, no escrit en la Cons­ti­tució, és de ser una mena de monu­ment inal­te­ra­ble que mar­qui l'arre­la­ment pro­fund de França a la dreta de l'esca­quer polític. Així l'havia con­ce­but el gene­ral De Gau­lle i, des del 1958, no havia fallat mai, s'havia man­tin­gut a dreta, sem­pre.

Aquesta immo­bi­li­tat s'explica pel seu curiós sis­tema d'elecció, dita “al sufragi uni­ver­sal indi­recte”, gràcies a un col·legi d'algu­nes dese­nes de milers de “grans elec­tors”: dele­gats muni­ci­pals, con­se­llers gene­rals i regi­o­nals, dipu­tats, etc. I al fet que durant molts anys els sena­dors eren ele­gits per nou anys (nou anys!) i el Senat reno­vat per terços cada tres anys. El fet que una reforma hagués escurçat el man­dat a sis anys no havia de can­viar res al seu paper d'esta­bi­li­tat política i, en el fons, men­tal.

Nico­las Sarkozy, doncs, que­darà com el pre­si­dent que no va ser capaç de garan­tir aquest immo­bi­lisme sena­to­rial. Sarkozy, cer­ta­ment, té prou recur­sos per tor­nar a ser ele­git el mes de maig vinent, però aquesta ver­go­nya del Senat pas­sat a l'esquerra marca la seva pos­si­ble ree­lecció amb una creu infa­mant. Ja fa almenys un any que la dreta dubta de les capa­ci­tats reals de Sarkozy a ser ree­le­git, i a mig any de l'elecció es pot sen­tir clara­ment com els dub­tes han esde­vin­gut angoixa. L'ala esquerra de la majo­ria pre­si­den­cial es rea­grupa i podria tro­bar un can­di­dat propi, l'ala dreta va a cer­car argu­ments de fugida enda­vant en fulls elec­to­rals del Front Nati­o­nal... Tot i això, Sarkozy sem­bla voler apro­fi­tar aquesta der­rota humi­li­ant al Senat per pro­vo­car un elec­tro­xoc que des­perti les seves tro­pes i les reu­neixi al vol­tant seu. L'esquerra espera més aviat que aquesta der­rota serà el pri­mer senyal d'un movi­ment de pànic que por­tarà la dreta als enfron­ta­ments interns i, per tant, al suïcidi final en directe a la tele­visió.