La humiliació de Sarkozy al Senat

El 2007, Nicolas Sarkozy i la seva majoria van guanyar les dues eleccions essencials a la vida política i institucional francesa: les presidencials i les legislatives. Des de llavors, han perdut totes les altres eleccions, sense excepció: europees, regionals, cantonals, municipals i, ara, senatorials. Cadascuna d'aquestes desfetes ha estat assumida amb estoïcisme aparent pel president, i aquest té raó quan fa dir que les eleccions perdudes no són res si es pot guanyar de nou l'elecció presidencial, que és la muntanya sagrada insuperable, objecte de totes les devocions.

Ara bé, la conquesta del Senat per l'esquerra és més que una desfeta política de Sarkozy, és una veritable humiliació. El Senat, a França, és una eina estranya, poc útil però no ben bé inservible. No permet bloquejar l'acció política d'un president de la República, com es va poder veure al temps de François Mitterrand, a penes pot alentir-la una mica. De fet, el seu paper principal, no escrit en la Constitució, és de ser una mena de monument inalterable que marqui l'arrelament profund de França a la dreta de l'escaquer polític. Així l'havia concebut el general De Gaulle i, des del 1958, no havia fallat mai, s'havia mantingut a dreta, sempre.

Aquesta immobilitat s'explica pel seu curiós sistema d'elecció, dita “al sufragi universal indirecte”, gràcies a un col·legi d'algunes desenes de milers de “grans electors”: delegats municipals, consellers generals i regionals, diputats, etc. I al fet que durant molts anys els senadors eren elegits per nou anys (nou anys!) i el Senat renovat per terços cada tres anys. El fet que una reforma hagués escurçat el mandat a sis anys no havia de canviar res al seu paper d'estabilitat política i, en el fons, mental.

Nicolas Sarkozy, doncs, quedarà com el president que no va ser capaç de garantir aquest immobilisme senatorial. Sarkozy, certament, té prou recursos per tornar a ser elegit el mes de maig vinent, però aquesta vergonya del Senat passat a l'esquerra marca la seva possible reelecció amb una creu infamant. Ja fa almenys un any que la dreta dubta de les capacitats reals de Sarkozy a ser reelegit, i a mig any de l'elecció es pot sentir clarament com els dubtes han esdevingut angoixa. L'ala esquerra de la majoria presidencial es reagrupa i podria trobar un candidat propi, l'ala dreta va a cercar arguments de fugida endavant en fulls electorals del Front National... Tot i això, Sarkozy sembla voler aprofitar aquesta derrota humiliant al Senat per provocar un electroxoc que desperti les seves tropes i les reuneixi al voltant seu. L'esquerra espera més aviat que aquesta derrota serà el primer senyal d'un moviment de pànic que portarà la dreta als enfrontaments interns i, per tant, al suïcidi final en directe a la televisió.