Divagacions pirinenques

Fa força anys, l'any 1998, vaig rebre un sobre de Narcís Coma­dira amb la fotocòpia de dos tex­tos. D'una banda de l'edició anglesa del lli­bre de George Stei­ner Errata, an exa­mi­ned life, de l'any 1997, i de l'altra de l'edició fran­cesa de Peter Handke, Mon année dans la baie de per­sonne. Un conte des temps nou­ve­aux, també de 1997. Coma­dira em deia en una nota manus­crita: “Quim, ja veuràs que són dues pàgines antològiques. Ja podem estar con­tents.” En el lli­bre de Stei­ner hi havia un text memo­ra­ble sobre la tomba d'Ermes­senda i la bellesa del seu ros­tre d'ala­bas­tre. Deli­ca­da­ment la pluja, els car­re­rons i la vida de la ciu­tat es com­bi­na­ven en una lec­tura culta dels seus indrets i monu­ments amb un des­til·lat de lite­ra­tura sublim. El text de Peter Handke por­tava la seva pro­ta­go­nista a la Devesa i al bosc de plàtans i al joc de l'escorça tacada dels arbres i la seva altiva i cor­pu­lent dimensió. Després, més enda­vant, vaig coin­ci­dir a Bar­ce­lona i a Girona amb Stei­ner i vam poder com­par­tir i comen­tar alguna de les referències dels seus lli­bres. He seguit també Peter Handke por­tat per l'estímul d'aquell text, la curi­o­si­tat literària i la sin­gu­la­ri­tat de la seva pre­di­lecció per Espa­nya i encara més per la seva afecció espe­cialíssima per Sòria, el Numància i l'estadi de Los Paja­ri­tos.

Jus­ta­ment fa molt pocs dies vaig topar en una lli­bre­ria amb un nou lli­bre de Handke, Ayer, de camino. Ano­ta­ci­o­nes, novi­em­bre de 1987 a julio de 1990, edi­tat en ale­many el 2005 i traduït, ara mateix, el 2011, per Ali­anza Edi­to­rial. És un con­junt de notes breus, en un lli­bre extensíssim, que recorre amb l'autor els esce­na­ris del seu deam­bu­lar, una mica nòmada, en una etapa de la seva vida mar­cada per l'aïlla­ment, la reflexió, el cami­nar, la pas­se­jada incon­creta, la diva­gació sub­til, sobre els pai­sat­ges i els indrets de les seves cami­na­des. Vaga­ment die­tarístic, Handke reprèn les ano­ta­ci­ons dels seus viat­ges uns quinze anys més tard i els dóna forma de lli­bre. No hi ha un fil con­duc­tor, no hi ha trama, el fil és l'autor i el seu des­cab­de­lla­ment per­so­nal en aquest deam­bu­lar erràtic. Només de donar-hi un cop d'ull ràpid ja em vaig ado­nar que hi tro­ba­ria indrets que em són espe­ci­al­ment esti­mats i que han cap­tat també la meva atenció i interès. La duresa d'alguns girs de la tra­ducció, on em fa la impressió que gri­nyola una mica la sin­taxi, no acaba d'acom­pa­nyar un lli­bre sin­gu­lar. Però dei­xant de banda molts indrets vaig res­se­guir de seguida, amb minu­ci­o­si­tat, el recor­re­gut que porta l'autor de Nar­bona a Per­pinyà i d'aquí a Ser­ra­bona i Elna, pri­mer; després a Prada, Sant Miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Vila­franca de Con­flent, Mont­lluís, tota l'Alta Cer­da­nya (Salla­gosa, Vall­ce­bo­llera, Err, Llo, Palau, Esta­var, Ur, Dor­res, Font-romeu, la Guin­gueta, la Tor de Carol), Llívia també, i a la Cer­da­nya, prin­ci­pal­ment Puig­cerdà, per fer una incursió a la Seu d'Urgell i Andorra, tor­nar a la Cer­da­nya, a Guils i Alp, Urtx i Urús i aga­far el tren a Puig­cerdà per bai­xar final­ment a Ripoll i Vic abans d'arri­bar a Bar­ce­lona.

És una pas­se­jada molt solitària, d'ell amb ell, d'ell amb els arbres i els rius, dels plans, dels camps, dels cavalls cer­dans de cama grui­xuda i ampla, de la geo­me­tria dels prats, de les pis­sar­res de les teu­la­des, de les esglésies, les ins­crip­ci­ons dels cemen­ti­ris. Hi tran­sita poca gent, també solitària, lle­vat d'algun moment al casino de Puig­cerdà, un enter­ra­ment o el moment gloriós de la tro­ba­lla rei­vin­di­ca­tiva del cinema d'Osseja, i la des­cripció de les seves carac­terísti­ques de cine de poble que corre el risc de des­a­parèixer. El pai­satge hi és amb certa pro­fusió, la vida urbana amb prou fei­nes, la gas­tro­no­mia no exis­teix i els esta­bli­ments d'hos­ta­le­ria són més relle­vants per la vista dels seus fines­trals o la decadència de les seves ins­tal·laci­ons i la visió més aviat malen­co­ni­osa dels apa­rells de música. Peter Handke s'inter­roga a si mateix o expressa les seves per­cep­ci­ons sin­gu­lars des­til·lades en sentències sovint lacòniques, com aquesta: “De camino: los momen­tos en que uno está bajo techo decep­ci­o­nan cada vez más; la intem­pe­rie, en cam­bio, se vuelve cada vez más casera (18 febr., la Tour de Carol).” Mal­grat la sobri­e­tat del text m'adono que són els meus esce­na­ris.

Cada matí, ara en ple anti­cicló, miro a les mun­ta­nyes llu­nya­nes per dar­rere dels con­tra­forts més verds de Roca­corba o la Mare de Déu del Mont. Lluny, els Piri­neus, més des­pu­llats, res­plen­dei­xen al sol la inten­si­tat groga dels prats tar­do­rals. Els cims llu­nyans sem­blen polits i endreçats al cos­tat dels bos­cos imme­di­ats per la manca de vege­tació i l'estricta topo­gra­fia que mos­tren. Llenço una mirada nostàlgica cap a aques­tes ter­res del Nord i m'adono que fa mol­tes set­ma­nes que no pujo a la Cer­da­nya, que no busco el refugi del fines­tral al peu del Puig­mal, que no prac­tico el rei­te­rat cos­tum dels meus esmor­zars a Llívia i els meus dia­ris a Salla­gosa per veure si trobo, també, algun lli­bre francès que em pugui interes­sar. Fa tant que no hi pujo que no he pogut repas­sar amb tran­quil·litat els poe­mes de Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cay­rol, Salla­gosa, 4-XI-1920 - Per­pinyà,11-IX-2011), Poe­sia com­pleta, 1988; Paraula fonda, 1998; o Suite Cer­dana, 2003, i les seves Con­ta­lles de Cer­da­nya, 1959, que he relle­git tan­tes vega­des. Handke no degué conèixer Jordi-Pere Cerdà i no l'esmenta. Jo, ara, l'hau­ria relle­git en un home­natge modest i anònim en el moment del seu traspàs, com un reco­nei­xe­ment de l'home que va saber cop­sar la inten­si­tat del pai­satge d'aquesta terra i el dra­ma­tisme de les vides dels que com­pro­me­te­ren les seves en defensa de les lli­ber­tats i con­tra el fei­xisme, o en la lluita per la super­vivència arra­pats a la terra i a la seva difícil fer­ti­li­tat per frui­tar cada any i nodrir els fills d'un poble que con­tem­pla la plana aixe­cada de la Cer­da­nya com un refugi de tra­dició mil·lenària. Em con­formo, des de la civi­lit­zació urbana, d'esguar­dar cada matí les mun­ta­nyes del nord i compto que hi tor­naré per dei­xar al cos­tat dels lli­bres de Jordi-Pere Cerdà, que no baixo mai a la plana, aques­tes pàgines de Peter Handke, per­dut en la soli­tud que acom­pa­nya i asse­rena.