La duquessa ialtresvídues

Poca gent és més rica que la duquessa; moltes dones són més maques que ella; la majoria tenen més bon gust en el vestir i les maneres; moltes persones són vídues com ella i tenen fills que volen menar la seva vida.

Histrionisme i esperpent són dos qualificatius que un periodista madrileny ha dedicat a la boda de la duquessa. Per l'abismal aberració del poble aclamant la gran latifundista mentre es va enfonsant en la crisi i l'atur; pels mitjans recreant les imatges sense autèntic sentit crític ni desvetllador de la realitat; per les revistes del cor ofuscant les ments amb més intensitat que mai.

Amb tot, un punt de contacte existeix entre la duquessa i una munió de dones i d'homes que provectes s'han quedat sense parella, volen refer la seva vida sentimental i llavors els fills es proposen d'intervenir. Per por de perdre una part del patrimoni, sigui abundós amb escreix com en el cas de l'aristòcrata o modest però desitjable, sigui
per gelosia, sigui per un proteccionisme mal entès.

Fins i tot quan no es va més enllà d'un afecte sense cohabitació, no és estrany que els fills d'un cantó o altre,
o d'ambdós, recelin de la figura intrusa que ve a pertorbar l'statu quo familiar. En cas que es parli de convivència, l'oposició tendeix a pujar de to, mentre que l'obstrucció pot convertir-se en esclat quan la possibilitat de matrimoni es fa palesa.

Circumstàncies que mostren el gir que el transcurs del temps ha produït en les relacions paternofilials. No solament perquè els fills s'han fet adults mentre pares i mares van perdent puixança, sinó perquè l'autoritat que
els progenitors no saben exercir davant dels fills adolescents aquests se l'adjudiquen quan se senten més forts que
els pares.

En la mesura que als progenitors actuals els costa manar, després els fills s'atorguen la facultat de manar-los. I així, nobles o plebeus, a la fi s'han de quadrar si volen defensar el dret a decidir sobre la pròpia vida.