El ‘casticisme' tranquil

Recordo bé la imatge de Rajoy sortint a donar la cara tot desencaixat, després que Aznar y sus muchachos li fumessin la campanya electoral enlaire intentant treure partit dels morts de l'11-M. Han passat vuit anys i Rajoy no sols no s'ha retirat, sinó que se'l comença a celebrar com el salvador d'Espanya. Destrossats els socialistes per la seva pròpia demagògia, igual que van quedar destrossats els populars, Rajoy es prepara per superar Aznar en vots, sense haver fet la meitat del seus mèrits.

Encara amb més frivolitat que Barcelona, Madrid enlaira els ídols per després desfogar les seves frustracions fent-los miques. Rajoy ho sap i practica un lideratge de perfil baix a l'estil de Mas i Guardiola. En les societats apallissades els lideratges discrets són els únics que surten a compte. Rajoy guanyarà pel mateix motiu que Mas, perquè no queda ningú més dempeus sobre l'escenari. Com a Mas, el votaran molts que no fa gaire el menyspreaven, la diferència és que tindrà darrere una muntanya de funcionaris i de paràsits diversos de l'estat fent pinya perquè el negoci d'Espanya no se'n vagi en orris.

En un país espantat, on Franco va passar per “un moderado”, el casticisme tranquil de Rajoy pot causar sensació. Mas no en tindrà prou d'interpretar el paper de gestor de la crisi, com Rajoy. Tampoc no en tindrà prou d'apel·lar a la pàtria per fer obeir la tropa. Rajoy podrà viure de la retòrica, mentre Alemanya i França li fan la feina. Mas, amb un independentisme fragmentat i uns aliats d'un patriotisme dubtós, haurà de ser alhora molt seriós i molt ambiciós perquè el PP no li robi la cartera. Recordem com va patir CiU quan Aznar es va posar liberal. El casticisme de Rajoy és més perillós que el talante de Zapatero perquè el cinisme de l'esquerra no era cap novetat, mentre que una dreta que no sembli cavernícola despertarà tota mena d'esperances vanes que ens podrien fer perdre un temps preciós un altre cop.