La dida del doctor Puigvert

En el pregó de la Mercè d'enguany el mes­tre Joa­quim Maria Puyal fa referència, en un apar­tat molt íntim, al seu esti­ueig a Santa Coloma de Gra­me­net, quan la vila era un indret idíl·lic per pas­sar les vacan­ces en família. D'aquell temps, pot­ser una de les per­so­nes que més bé ens han transmès l'estil de vida dels colo­mencs ha estat la dida del doc­tor Puig­vert. La Teresa de cal Ticons va ser una pagesa il·lus­tre que, a part de la seva ocu­pació agrícola, es va dedi­car a alle­tar els fills de les famílies benes­tants de la vila, entre ells el petit Antoni Puig­vert, fill del metge del poble. El vin­cle entre ella i el doc­tor va per­du­rar fins a la seva mort, amb unes visi­tes anu­als en les quals sem­pre li entre­gava una cis­te­lleta de madui­xes (com­pra­des al mer­cat de la Boque­ria), fent-li creure que eren ori­gi­nals de Santa Coloma. Ella fabu­lava històries anti­gues i can­tava pels car­rers les cançons de les cara­me­lles: ”Santa Coloma pros­pera, bé en deveu d'estar ente­rats / aquest estiu dues fàbri­ques de gra­ci­o­ses n'han posat.” Fent referència a l'inci­pi­ent pas­sat indus­trial. O aquesta altra dedi­cada al des­co­bri­ment d'una font: “Noies, pre­ve­niu els càntirs que teniu arra­co­nats, / per anar a la font de l'Alzina, per anar-hi tots ple­gats. / Com que l'aigua n'és tan bona, més bona que l'any pas­sat, / diu que té gust de gallina, de vede­lla i esto­fat.” Aquell petit món verdíssim, de canyars, vege­tal, ani­mal i humà.