Sordesa selectiva

Ho he tornat a sentir, en una ràdio de màxima audiència d'ànima progressista, ara enmig de les reaccions de condemna per les declaracions del senyor Duran Lleida sobre el PER andalús. És allò de: “Què diríem, els catalans primer que ningú, si Alemanya abandonés el seu compromís amb la construcció europea? És a dir, l'Alemanya europeista, moderna, generosa..., enfront d'una Catalunya insolidària, gasiva, provinciana.

Hi ha un sord pitjor que el que mai no vol escoltar. És el sord d'oïda selectiva, que hi sent només quan li convé i que capta solament la part o el matís que li interessa. Només així es pot explicar la desaforada reacció, ara, a les portes de la campanya electoral, a unes opinions sobre un model de subsidi que el senyor Duran ja havia criticat abans sense que ningú no digués ase ni bèstia. No se sap si per falta de ganes o d'arguments per defensar-lo, aquell subsidi.

Però, a tocar de la campanya no es podia deixar passar. Perquè, convertint una crítica al govern andalús en una ofensa a Andalusia, ja tenien l'excusa, socialistes i populars, per situar no pas el senyor Duran –al capdavall un simple portaveu– sinó Catalunya al centre de la diana. La Catalunya egoista, antítesi de la generositat alemanya.

Llàstima que no l'encertin. I que Catalunya, solidària encara que no ho vulguin reconèixer, no pugui exercir la solidaritat amb la llibertat que ho fa Alemanya. Perquè fins els andalusos hi estaran d'acord: quan és imposada, la solidaritat té un altre nom.