Opinió

LA COLUMNA

Salut mental

T'impressiona sentir parlar persones que juguen net

He pogut assis­tir al Dia Mun­dial de la Salut 2011, orga­nit­zat a Sant Boi per la Fun­dació Ori­enta, amb el títol: Obrint els ulls. Com­pren­dre un fill amb pro­ble­mes greus et per­metrà bus­car recur­sos per aju­dar-lo. Després de les parau­les de l'alcalde i el direc­tor gene­ral d'Ori­enta, van inter­ve­nir Marta Poll, direc­tora de Feca­famm; el pedi­a­tre Jaume Sabrià; la psicòloga clínica Montse Bal­cells; la cap del ser­vei del Depar­ta­ment d'Ense­nya­ment, Carme Altés, i Anna, la mare d'un nen afec­tat per pro­ble­mes de salut men­tal. Doncs bé: en temps de dis­cur­sos apo­calíptics, que em recor­den tant els de pre­sen­tes en nues­tro afán, feia temps que no sen­tia parau­les tan pro­pe­res, ama­ra­des de mol­tes hores d'experiències, de mol­tes frus­tra­ci­ons ini­ci­als i d'èxits petits. T'impres­si­ona tant sen­tir par­lar per­so­nes que juguen net, que saben la diferència entre dues fra­ses: “El nen es porta mala­ment” i “el nen es troba mala­ment”, que insis­tei­xen que han d'estu­diar més i més i més, indi­vi­du­al­ment i col·lec­ti­va­ment, per ser més útils en allò que estan fent... que és trac­tar amb per­so­nes, molt més enigmàtiques que no pas les estadísti­ques i les fit­xes.

Què vol dir, en una soci­e­tat tan bèstia com la nos­tra, ser nor­mal? G.K. Ches­ter­ton deia que li agra­dava par­lar amb qui deia: “Tot i que no ho acon­se­guiré mai, escolto, estu­dio i m'esforço per ser una mica més com cal.” I que quan es tro­bava amb algú que li deia, taxa­tiu: “Sóc una per­sona per­fec­ta­ment nor­mal”, mirava on tenia la car­tera i fugia... “perquè em tro­bava davant d'un futur assassí en sèrie”. Oasi entre con­ter­tu­li­ans dogmàtics, les per­so­nes que jo sen­tia a Sant Boi ins­pi­ra­ven ten­dresa i sen­ti­ments de gra­ti­tud. Vaig pen­sar que no devia tenir cap fill amb pro­ble­mes qui va etzi­bar la gran poca-sol­tada: “El camí més curt entre dos punts és la línia recta.” I si els pobles que tit­llem de pri­mi­tius diuen que la pri­o­ri­tat és la cura de vells, infants i malalts men­tals... hau­rien de for­mar part, amb permís del senyor Bor­ges, d'una nova Història mun­dial de la infàmia els polítics i els que manen quan són ull­clucs i gasius amb els diners des­ti­nats als tres sec­tors de població esmen­tats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.