Qui té por de don Mariano
ja apliquen
els seus plans B quan encara no havien desenfundat els plans A”
El viratge estratègic que estan executant aquests últims dies, respectivament, el senyor Duran i el senyor Zaragoza (ai, vull dir la senyora Chacón) sembla una reacció desesperada davant la ineluctable victòria per majoria absoluta del popularíssim don Mariano, a la tercera serà la vençuda, i quina vençuda, ja ens podem ben calçar. Sembla que la desconfiança que tenen a can CiU i a can PSOE (ai, vull dir PSC) en les pròpies possibilitats els porten a aplicar un pla B quan encara pràcticament tenien el pla A per desenfundar. Així, els sobiranistes catalans ja ensenyen la cuixa a un nacionalisme espanyol que tot fa preveure que ni se'l figurarà si no és per entrar fins a la cuina a Catalunya. Entrar al govern a canvi del pacte fiscal, amb tots els respectes, és llançar al primer revolt la pastanaga convergent del concert econòmic que ens havia de tenir entretinguts empenyent uns quants anys a còpia d'anar passant els dies. I els socialistes? Tornen a posar cua i banyes al PP i fan anar l'encenser amb el sofre de la propaganda tremendista habitual quan l'única proposta programàtica de què disposen és el clau roent d'intentar convèncer la gent de les maldats dels altres, no gaire diferents de les seves, per cert.
Buf. Ja em podeu dir pessimista, aixafaguitarres o derrotista, però jo veig el PP no només amb majoria absoluta a les espanyes sinó guanyant les eleccions a Catalunya encara que sigui per poc. Poc seria molt. Poc seria massa. Poc seria tot. L'independentisme guanya a les enquestes mentre l'Espanya més integrista ho fa a les urnes. Això ja no és tenir l'enemic a casa. És donar-li les claus i quedar-nos tancats a dins.
