Els enemics del pacte fiscal

Un país en què els par­tits espa­nyo­lis­tes acon­se­guei­xen pos­po­sar la clo­enda d'una ponència d'estudi sobre el pacte fis­cal fins pas­sa­des les elec­ci­ons ens demos­tra les grans ano­ma­lies a què estem sot­me­sos. Que aquest país ens vul­gui ama­gar els seus interes­sos sobre una pro­posta de super­vivència de Cata­lu­nya –vol­guda per més d'un 71% de cata­lans– no con­vida a pen­sar gens bé.

L'excusa del gran con­sens ja l'hem vist molt sovint durant aquests trenta anys, i també l'hem patit, perquè amb aquest sub­ter­fugi, qui hi ha per­dut sem­pre hem estat nosal­tres. Els con­sen­sos són molt bons i molt neces­sa­ris, però alerta, perquè al final sem­pre ens tra­ei­xen.

Suposo que si som una mica rea­lis­tes coin­ci­di­rem que tots tenim clar que la ini­ci­a­tiva del pacte fis­cal molesta i moles­tarà molta gent i, per tant, hem d'estar pre­pa­rats per superar qual­se­vol intent, ja sigui de seducció o d'impo­sició, per avor­tar les enves­ti­des. A l'Estat espa­nyol no interessa gens i, per tant, hi estarà en con­tra; Rubal­caba ho ha dit ben clar, i Rajoy, no tant clar, però... se l'entén prou bé. Així doncs, ja sabem que, per extensió, aquí, els seus par­tits faran tots els pos­si­bles per debi­li­tar-lo al màxim, o com és el cas de Mon­ti­lla, per inten­tar fer-lo fer fra­cas­sar empa­rant-se en la Cons­ti­tució. Pas­sa­des les elec­ci­ons del 20-N no veig que pugui can­viar res, si no és a pit­jor. A l'ala del PSOE del PSC-PSOE s'han impo­sat a l'efímera resistència del cata­la­nis­tes, i el PP es man­tindrà en la seva línia de sem­pre amb una més que pos­si­ble majo­ria abso­luta.

Tam­poc els bas­cos n'esta­ran gaire entu­si­as­mats; com­par­tir l'esta­tus de què fins ara han gau­dit i que els ha donat tant de joc i bons resul­tats és un horitzó que no els agrada.

De fet, ells sem­pre han fet la seva via, i defen­sat els seus interes­sos sense tenir mai en compte els nos­tres, per tant, tam­poc no ens ha d'estra­nyar, més aviat ens ha de fer veure que aquest papa­na­tisme que hem tin­gut nosal­tres envers ells és més d'acom­ple­xats que d'altra cosa.

Fins i tot hem tin­gut cura de no dir-ne con­cert econòmic per no moles­tar-los, i al final, quan ens han vol­gut expli­car què era això nos­tre del pacte fis­cal han hagut d'afe­gir-hi, sem­blant al con­cert econòmic.

Alfred Bosch, ha dit que el pacte fis­cal està con­dem­nat a mort, i diria que no li falta raó, vist com sem­bla que que­darà el mapa polític de després del 20-N, però això no ens ha de fer desa­ni­mar. Nosal­tres hem de fer les coses bé, ben pen­sa­des, clares, i amb un gran con­sens social, fins i tot, si cal, fer un referèndum i tenir pre­pa­rat un pla B, un full de ruta, un procés més ambiciós, una alter­na­tiva. I en aquest camí, només hi veig CDC i la nova ERC. La resta de par­tits s'han expres­sat molt sovint con­tra­ris a afron­tar un “xoc de trens”.

Segu­ra­ment estem en un moment clau, en una cruïlla on podem ence­tar un procés que canviï la nos­tra història cap a bé o cap a una altra frus­tració. I haig de dir que la con­fecció de les llis­tes dels seran pro­ta­go­nis­tes prin­ci­pals a par­tir del 20-N a Madrid, en molts casos ins­pira massa con­ti­nu­isme dels interes­sos par­ti­dis­tes, i això no hi ajuda.

A ERC de Girona, per exem­ple, pro­po­sen com a cap de llista una per­sona que fins i tot pro­voca rebuig en els seus, quan té pos­si­bi­li­tats de posar un cap de llista molt potent i apro­piat pel moment; i el pro­blema és que si els repu­bli­cans no reva­li­den l'escó, serà per al PP. CiU, que sem­blava que podria ser la pri­mera força cata­lana, una vegada s'ha fet pública la llista, ja no seria una sor­presa que passés a ser la ter­cera. És clar que si això passés, el naci­o­na­lisme català que­da­ria molt afe­blit i, per tant, tot el futur de Cata­lu­nya i totes les aspi­ra­ci­ons del pacte fis­cal, frus­tra­des.