Els enemics del pacte fiscal

Un país en què els partits espanyolistes aconsegueixen posposar la cloenda d'una ponència d'estudi sobre el pacte fiscal fins passades les eleccions ens demostra les grans anomalies a què estem sotmesos. Que aquest país ens vulgui amagar els seus interessos sobre una proposta de supervivència de Catalunya –volguda per més d'un 71% de catalans– no convida a pensar gens bé.

L'excusa del gran consens ja l'hem vist molt sovint durant aquests trenta anys, i també l'hem patit, perquè amb aquest subterfugi, qui hi ha perdut sempre hem estat nosaltres. Els consensos són molt bons i molt necessaris, però alerta, perquè al final sempre ens traeixen.

Suposo que si som una mica realistes coincidirem que tots tenim clar que la iniciativa del pacte fiscal molesta i molestarà molta gent i, per tant, hem d'estar preparats per superar qualsevol intent, ja sigui de seducció o d'imposició, per avortar les envestides. A l'Estat espanyol no interessa gens i, per tant, hi estarà en contra; Rubalcaba ho ha dit ben clar, i Rajoy, no tant clar, però... se l'entén prou bé. Així doncs, ja sabem que, per extensió, aquí, els seus partits faran tots els possibles per debilitar-lo al màxim, o com és el cas de Montilla, per intentar fer-lo fer fracassar emparant-se en la Constitució. Passades les eleccions del 20-N no veig que pugui canviar res, si no és a pitjor. A l'ala del PSOE del PSC-PSOE s'han imposat a l'efímera resistència del catalanistes, i el PP es mantindrà en la seva línia de sempre amb una més que possible majoria absoluta.

Tampoc els bascos n'estaran gaire entusiasmats; compartir l'estatus de què fins ara han gaudit i que els ha donat tant de joc i bons resultats és un horitzó que no els agrada.

De fet, ells sempre han fet la seva via, i defensat els seus interessos sense tenir mai en compte els nostres, per tant, tampoc no ens ha d'estranyar, més aviat ens ha de fer veure que aquest papanatisme que hem tingut nosaltres envers ells és més d'acomplexats que d'altra cosa.

Fins i tot hem tingut cura de no dir-ne concert econòmic per no molestar-los, i al final, quan ens han volgut explicar què era això nostre del pacte fiscal han hagut d'afegir-hi, semblant al concert econòmic.

Alfred Bosch, ha dit que el pacte fiscal està condemnat a mort, i diria que no li falta raó, vist com sembla que quedarà el mapa polític de després del 20-N, però això no ens ha de fer desanimar. Nosaltres hem de fer les coses bé, ben pensades, clares, i amb un gran consens social, fins i tot, si cal, fer un referèndum i tenir preparat un pla B, un full de ruta, un procés més ambiciós, una alternativa. I en aquest camí, només hi veig CDC i la nova ERC. La resta de partits s'han expressat molt sovint contraris a afrontar un “xoc de trens”.

Segurament estem en un moment clau, en una cruïlla on podem encetar un procés que canviï la nostra història cap a bé o cap a una altra frustració. I haig de dir que la confecció de les llistes dels seran protagonistes principals a partir del 20-N a Madrid, en molts casos inspira massa continuisme dels interessos partidistes, i això no hi ajuda.

A ERC de Girona, per exemple, proposen com a cap de llista una persona que fins i tot provoca rebuig en els seus, quan té possibilitats de posar un cap de llista molt potent i apropiat pel moment; i el problema és que si els republicans no revaliden l'escó, serà per al PP. CiU, que semblava que podria ser la primera força catalana, una vegada s'ha fet pública la llista, ja no seria una sorpresa que passés a ser la tercera. És clar que si això passés, el nacionalisme català quedaria molt afeblit i, per tant, tot el futur de Catalunya i totes les aspiracions del pacte fiscal, frustrades.