Recompenses filials
A vegades, quan els meus fills eren petits, vaig tenir la sensació que tot l'esforç, (plaent i incondicional, això sí) que em suposava la seva educació podia arribar a ser infructuós. Em semblava que, més enllà de la convivència íntima i familiar que compartíem, totes les formalitats i missatges lapidaris que els repetia no acabarien d'arrelar. Hi veia serioses possibilitats que quedessin en un racó obscur del seu cervell sense sortir mai a la llum. Cada vegada que entràvem o sortíem d'una botiga, ens trobàvem algú conegut o anàvem al cinema em sentia a mi mateixa explicant la importància de mantenir la formalitat amb els altres i la transcendència vital que conforma caràcter i dignifica la persona ser curós i educat en totes les relacions que establim: “Digues Bon dia”, “Es diu gràcies, sisplau”, “Fes dos petons”, “Tanca la porta”, “Deixa passar aquesta senyora”...
Com molts altres progenitors, he estat molt i molt pesada. Segur. Però, des de fa temps (no sabria dir quan va començar), tinc la sensació que totes aquelles directrius, aparentment obviades, de mare insistent i primmirada formen part del seu funcionament diari.
Ara, quan em trobo a l'ascensor la senyora Maria i em comenta que gran i educat està el meu fill o que simpàtica i agradable és la meva filla me'n sento orgullosa. Quan els escolto com saluden i s'acomiaden en una botiga o com tracten als dependents me'n sento orgullosa. Quan veig com creen vincles de relació en un dinar amb persones més o menys conegudes me'n sento orgullosa. I, sobretot, em torno a sentir orgullosa i sé que estan creixent bé quan els demano com ha anat el dia o com estan, i en la seva resposta s'interessen, realment, per la meva jornada o el meu estat d'ànim.
I penso que ells, que també es passen el dia jugant a la Play, porten algun horrorós pírcing axarnegat, fan faltes d'ortografia quan envien SMS i es ratllen molt i molt sovint, seran com a mínim igual de bons o dolents, complidors i educats del que hem estat nosaltres.
Quan recordo una nit de fa vint anys en què estàvem esperant el desenllaç fatal de la mort de la meva àvia en una sala d'hospital, i rememoro la meva tia Montse (la seva germana) recomanant-li al seu fill Jordi, pare de família i prestigiós metge de més de quaranta anys, que agafés el jersei si sortia al carrer perquè feia fred, sé que ni podré ni voldré mai renunciar a aquest dolç paper de l'auca que tant m'agrada poder fer.
