ZP, convers a la fe ianqui

Els últims dies de la presidència de Rodríguez Zapatero s'estan convertint en una agonia farcida de rectificacions i canvis de rumb. A l'acceptació final de la profunditat de la crisi econòmica i les seves conseqüències, ara s'hi afegeix una revisió de la política internacional i especialment de les relacions amb els Estats Units. No queda res d'aquell mil homes que l'abril del 2004 en plena borratxera postelectoral anunciava al món que retirava unilateralment les tropes espanyoles de l'Iraq. Ni tampoc queda rastre de la xuleria torera amb què es va quedar assegut mentre desfilava davant seu la bandera de les barres i les estrelles. Dos gestos aplaudits amb entusiasme pels progres de torn que l' empenyien a plantar cara a l'imperi de mal que, de la mà d'Aznar, havia involucrat Espanya en un parell de guerres on no hi havia res a pelar.

Set anys després, quan la púrpura del poder ja ha perdut color, ZP s'ha afiliat a la fe ianqui amb passió de convers. Ell, que sempre s'ha declarat agnòstic, després d'acceptar impassible prendre part en un esmorzar religiós a Washington per poder tocar cuixa de l'Obama, ha esperat estar a punt d'abandonar la Moncloa per tancar la cessió als EUA de la base de Rota perquè formi part de l'escut antimíssils de l'OTAN. I l'argument més poderós per exposar els espanyols a un possible atac balístic de Corea del Nord, de l'Iran o de qualsevol enemic potencial dels nord-americans, és que crearà un grapat de llocs de treball a la zona, entre altres, suposo, bars d'aquells que tenen llumetes de colors a la porta. Penós i patètic penúltim capítol de les atzaroses relacions amb els Estats Units, un país al qual la dreta mes rància no li perdona que els pispés Cuba i l'esquerra dogmàtica no s'empassa que derrotés el model soviètic. En les relacions internacionals hi ha dues línies vermelles inviolables. No es pot trair els aliats i, per petit que siguis, t'has de fer respectar. I Zapatero les ha trepitjat totes dues. Quin final tan trist!