Generositat

Ja cal que en tinguem un pot ben ple, de generositat. Perquè en els propers mesos en necessitarem un munt si volem que el procés de pau al País Basc acabi tal com ha d'acabar. Si ahir els parlava del paper de la premsa espanyola –de determinada premsa espanyola, vull dir– i de la seva intransigència, avui em vull referir a un cas que n'és justament l'antítesi, d'aquesta posició. Divendres escoltava l'entrevista que Manel Fuentes feia a Catalunya Ràdio a Eulàlia Lluch, la filla de l'exministre assassinat per ETA ara farà onze anys. I he de reconèixer que em va fer venir pell de gallina. Com es pot mostrar tanta serenitat quan estàs parlant de l'organització que ha matat a sang freda el teu pare? Creieu-me que em vaig ennuegar. Avui publiquem una entrevista a Enric Lluch, nebot de l'exministre socialista i vicepresident de la fundació que porta el seu nom. “Estem contents i esperançats que tot vagi bé a partir d'ara”, diu l'Enric, que com l'Eulàlia defensa que les víctimes no han de tenir pes decisiu en el procés de negociació: “És molt difícil que una persona afectada directament tingui una visió imparcial sobre el conflicte.” I afegeix més endavant, parlant de perdó i reconciliació: “Jo penso que hi haurà perdó i serà bo. Estem a l'inici del procés, i hem de buscar el moment i la manera que la cosa estigui suficientment madura perquè hi pugui haver un perdó mutu.” Reclamar generositat en aquest procés quan un n'és un espectador és relativament senzill. Fer-ho quan un n'ha estat un afectat directament no només no sembla fàcil sinó que no ho és. Vostè i jo, de generositat, en podem parlar. La família Lluch aquests dies la practica.