Era especulador, no empresari

Amés de la mort d'ETA, de l'assas­si­nat de Gad­dafi i de jugar-nos l'euro aquest cap de set­mana (des de la crisi de Leh­man Brot­hers, no havíem estat en una situ­ació tant crítica) allar­gat per la manca d'entesa entre l'Angela Merkel i Nico­las Sarkozy –que per si sols ja tenen una claríssima importància política i econòmica– també s'ha produït un fet econòmic molt impor­tant: la des­ti­tució de la pre­sidència de Sacyr Valle­her­moso i, con­següent­ment, la renúncia com a con­se­ller exe­cu­tiu del que fins ara havia estat el seu pre­si­dent, Luis del Rivero.

Fa molt de temps que intento dife­ren­ciar el que és un empre­sari d'un espe­cu­la­dor (tauró) que bona part dels seus “èxits” empre­sa­ri­als els deuen a la pro­xi­mi­tat i con­nivència amb el poder. El pro­blema d'aquesta gent és que quan per les cir­cumstàncies que siguin el poder can­via o s'allu­nya d'ells, també can­via la seva sort. És el que li ha pas­sat al pre­si­dent des­tituït pel seu con­sell. I en els fets d'aquesta set­mana, hi té molt a veure la data del 20-N i els pre­vi­si­bles resul­tats elec­to­rals. Un dels minis­tres més nefas­tos del govern de Zapa­tero és el d'Indústria, Turisme, i Comerç, Miguel Sebas­tian, amic per­so­nal de José Luis Rodríguez Zapa­tero, i amb una influència impor­tant. El minis­tre tre­ba­llava als ser­vei d'estu­dis de BBVA però quan es va pro­duir el canvi de pre­sidència va ple­gar. Quan Zapa­tero el va cri­dar per diri­gir l'ofi­cina econòmica del seu gabi­net, va pla­ne­jar el relleu del pre­si­dent del BBVA, Fran­cisco González, i per exe­cu­tar-ho va fer ser­vir el seu amic Luis del Rivero i Sacyr Valle­her­moso. Una empresa cons­truc­tora volia pren­dre el con­trol d'un dels bancs prin­ci­pals amb una clara hos­ti­li­tat. Una gosa­dia així només la pot fer qui té el vis­ti­plau del govern. Aquell assalt, com era d'espe­rar, va fra­cas­sar però érem en plena època de la gran bom­bo­lla i Rivero va gua­nyar uns quant cen­te­nars de mili­ons de plusvàlues en poc temps. Però com ens ense­nya la faula de la gra­nota i l'escorpí de la importància de natu­ra­lesa, el 2006 va inten­tar fer un altra assalt, en aquest cas a Rep­sol, com­prant el 20% del capi­tal inver­tint-hi 6.000 mili­ons però, d'aquests, 5.000 mili­ons eren d'un crèdit sin­di­cat entre una vin­tena de bancs i cai­xes que van pig­no­rar les acci­ons com a garan­tia. Els pri­mers mal­de­caps van venir quan les acci­ons van per­dre valor i els bancs i cai­xes van recla­mar més garan­ties. El pre­si­dent de Rep­sol, vist l'entorn econòmic i amb una gestió de prudència, va pro­po­sar al con­sell –en què també hi havia Rivero– un repar­ti­ment de divi­dends mode­rats, la qual cosa des­es­pe­rava Rivero, que estava en mino­ria, perquè tenia neces­si­tat d'ingres­sar més diners per poder anar pagant els interes­sos del deute con­tret. Com el con­sell de Rep­sol donava suport al pre­si­dent Antoni Bru­fau, ell que­dava en mino­ria i el deute venç al desem­bre, neces­sita impe­ri­o­sa­ment un altre refi­nançament i, tenint en compte com estan els mer­cats, diver­ses enti­tats s'hi neguen i volen que es ven­gui les acci­ons.

Com que no se'n sor­tia, va can­viar d'estratègia i va sig­nar un pacte de sin­di­cació d'acci­ons amb la petro­li­era mexi­cana Pemex, per obte­nir un 29,8% del capi­tal que els podria pro­por­ci­o­nar can­viar a Antoni Bru­fau, i com que no arri­bava al 30% no va haver de pre­sen­tar cap opa: tot, mil·limètri­ca­ment pen­sat. La con­fron­tació i el con­flicte d'interes­sos va ser imme­diat, però sor­pre­nent­ment, el regu­la­dor, govern i el minis­tre i amic Sebas­tian, mai no s'hi han pro­nun­ciat tot i que aquest pacte va supo­sar l'entrada de la com­petència en una empresa que, a més a més, és acci­o­nista de Gas Natu­ral.

En el con­sell d'aquesta set­mana de Sacyr Valle­her­moso es va optar per evi­tar l'enfron­ta­ment i van des­ti­tuir-ne el pre­si­dent, però la nefasta gestió de Luis del Rivero ha dei­xat a la cons­truc­tora unes grans hipo­te­ques de reso­lució molt difícil.