Bisbes!

Em passa cada vegada que la llegeixo, la “nota d'orientació moral” que els bisbes espanyols –i, entre ells, els catalans– fan pública quan s'acosten unes eleccions, espanyoles lògicament. Trobo normal que els ministres de l'Església convidin els creients a votar el partit que, si guanya les eleccions, canviarà –n'estan convençuts– totes les lleis que consideren contràries a la doctrina catòlica. Citen sense citar-les, és clar, l'anomenada llei del divorci exprés, la del matrimoni entre persones del mateix sexe o la de l'ampliació de l'avortament, totes aprovades durant el mandat socialista que ara acaba.

M'agrada llegir-los, aquests comunicats, perquè em fan veure que els bisbes també saben dir les coses de forma reflexiva i mesurada i que no estan limitats, a l'hora d'expressar-se, per l'estil PP, tan generós amb Catalunya i amb els catalans. Un estil, per cert, que practiquen amb un to tan encès, tan agre i visceral, que fins el mateix senyor Rajoy s'ha estat en més d'una ocasió de secundar les seves convocatòries.

Em sembla normal, deia, que els bisbes vulguin orientar les persones que busquen el seu mestratge i la seva autoritat. Però no he aconseguit trobar, en la doctrina catòlica, cap precepte a favor de la unitat de la “nació espanyola” ni cap advertiment contra els “separatismes”. No seré jo qui negui als bisbes el dret a defensar la unitat d'Espanya. Només els demano, això sí, que abans de fer-ho baixin de la trona i es treguin la sotana.