Sense excuses

La rendició d'ETA marca el final d'una etapa i el principi d'una altra que no sabem encara com evolucionarà. Afortunadament, som a la Unió Europea, però sembla que Zapatero encara té alguns números per acabar passant a la història com el Gorbatxov d'Espanya. Perdudes les subvencions europees, que en alguns territoris han servit per donar un vernís de modernitat i de progrés, i desacreditat el sistema autonòmic, com un sistema que manté el secular espoli dels països de parla catalana, la rendició d'ETA obligarà Madrid a sofisticar el seu discurs, en la mesura que ja no n'hi haurà prou de comparar-se amb assassins per omplir-se la boca parlant de llibertat i democràcia.

Afavorint la pacificació del País Basc, Zapatero ha donat un altre cop d'efecte enverinat i s'ha protegit dels ultres del PP que el volien “empaperar” regalant-li munició a Rajoy per mantenir a ratlla l'ala radical del seu partit. Que em diguin malpensat, però dubto que el govern de Madrid hagués permès a ETA triar el moment de rendir-se si els poders de l'Estat s'haguessin sentit forts. Tot plegat, té l'aire d'un joc de febleses –de feblesa d'ETA, de Zapatero i de Rajoy– a punt de ser capitalitzat per l'esquerra abertzale.

Ara veurem si el canvi d'etapa comporta un aprofundiment democràtic i si Espanya està preparada per a tanta democràcia. Som a punt d'enterrar l'últim monstre del franquisme però el problema d'Espanya, una mica com el de la Unió Europea, és que està molt més cohesionada per dalt que no per baix i que, en últim terme, el motor de l'economia és la gent del carrer, no pas les grans corporacions que pressionen els polítics. En aquest sentit, Rajoy havia estat promogut, igual que Mas, per passar el temporal sense que res no canviés. Però de vegades passen coses que transformen el valor dels discursos i dels actors polítics. Sense ETA la retòrica hi perdrà, però es veurà millor què vol cada partit i quina capacitat té per defensar-ho.