Em declaro insolvent!

Ramon Comas i Maduell, escriptor i jesuïta tarragoní, moria, crec que massa jove, el febrer de 1978. Com que jo havia estat el seu editor, en el sentit anglès i en el català del mot, vaig decidir-me a redactar un llibre que completés la bona feina feta per Emili Samper, de la Universitat Rovira i Virgili. Com que tenia molts papers inèdits de Comas –articles, cartes, traduccions, projectes més o menys frustrats com ara una tesi doctoral sobre Carles Riba– vaig sol·licitar un ajut a la Institució de les Lletres Catalanes, que dirigeix Oriol Izquierdo i que depèn de l'honorable Mascarell, de qui envejo l'habilitat de la conversió, després de veure la llum de CiU, i sense necessitat de poca-soltades, com allò de caure del cavall camí de Damasc. Em van denegar l'ajut –la missiva, escanejada, serveix de pròleg al llibre, encara no enllestit del tot–, bo i indicant que jo tenia deutes amb Hisenda. Els vaig aclarir que aquests deutes eren el serrell d'una negociació, ara ja finalment resolta a favor meu, pel tema de l'IVA a professionals... que els meus dos col·legis, el de periodistes i l'AELC, m'havien ajudat a qüestionar. No retrec a la ILC la denegació d'ajut: segur que hi havia propostes de treball molt més dignes que no pas la meva, que sempre he estat un tastaolletes, expert en sabers inútils, com hauria dit Lluís Carandell. Sí que lamento que no fossin més nets i no m'haguessin dit clar i català: “No et concedim l'ajut perquè el teu projecte de treball és una merda.” Com que he estat molts anys tècnic editorial, he hagut de dir molt sovint a autors que m'arribaven amb un escrit sota el braç que el seu projecte de llibre no m'interessava gens ni mica, per això i per allò. I mai la transparència no m'havia creat enemics... si més no definitius. El no de la ILC em planteja, tot amb tot, una qüestió de capteniment que ofereixo a insolvents com jo: la llei del talió. No pagar a qui no et paga. Conec editors i impressors amics amb l'aigua al coll, perquè institucions oficials ben untades els deuen diner llarg. No seria bo predicar el no-pagament de taxes i àdhuc d'impostos, a qui deu diner públic a particulars que s'ofeguen? Puc votar a qui deu allò que el votant té dret a rebre? That is de question, que deia un altre escriptor (que no cobrava amb euros).