El proper 14 d'abril
La història de vegades dóna segones oportunitats. El més interessant del documental de ficció emès per TV3 amb tant èxit d'audiència és comprovar la sensació de déjà-vu cíclic en la política de Catalunya. Ja en el llibre de Toni Soler es transmet aquesta doble condició de l'ànima reivindicativa catalana: cal lluitar primer per la revolta social o per la nacional?, per la república espanyola o per la llibertat de Catalunya? El fet d'intentar canviar Espanya per sentir-nos-hi més còmodes és a la gènesi del catalanisme majoritari des de la Renaixença. El marc polític ha estat Catalunya –el Principat– però el marc legal infranquejable ha estat sempre el de l'Estat. I el fil conductor d'aquesta cosmovisió va des de Valentí Almirall fins a Francesc Macià, des de Prat de la Riba fins a Jordi Pujol. L'aposta que aquests polítics van fer en diferents moments del segle XIX i XX, Catalunya l'ha perdut. I la llavor de l'Estat Català de Macià que ell mateix va creure que no era suficient l'any 1931, ara ho podria ser si fem cas de l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat. Un 45% dels catalans estarien avui a favor de la independència. Impensable per als qui, coneixent la nostra història, es remunten fins al compromís de Casp de 1412 per definir la falla política de l'ADN català: “En efecte: a Catalunya li va mancar, com en altres ocasions, el sentit polític, posat, decididament i enèrgicament, al servei de l'interès nacional” (Ferran Soldevila). O el 1714: “L'Estat català ha deixat d'existir per sempre més” (Pierre Vilar). El “sentit d'Estat”, tants cops utilitzat a França, Espanya o el Regne Unit. A 14 d'abril, el moment clau és quan es produeix el xoc frontal entre el president Macià i els tres ministres espanyols –Lluís Nicolau d'Olwer, Marcel·lí Domingo i Fernando de los Ríos–. Si un president obertament independentista es mirés avui al mirall del lavabo del Palau de la Generalitat, mentre els ministres espanyols esperen una resposta, pensaria que la majoria del poble de Catalunya no està disposat a seguir-lo?, creuria que els catalans no són dignes de la sobirania que està en joc?, hi hauria unitat dels partits que li donen suport per fer front a Espanya?, i fins a quin punt Espanya avui podria respondre com ho va fer poc després del 31, amb un alçament militar?; és possible en ple segle XXI?
Els arguments d'aleshores s'assemblen tant als d'avui! Amb la diferència que en aquest moment l'opinió pública catalana està més a favor que mai de les tesis de Macià. I a l'Europa actual l'amenaça de l'exèrcit o de l'aïllament internacional no hauria de fer por a ningú. Malgrat tot, l'escenari d'un trencament amb la legalitat és inevitable en el moment de decidir la independència de qualsevol nou estat. El Canadà va establir les normes per una eventual secessió del Quebec, igual com ara el Regne Unit comença a preparar el camí legal necessari en el cas que Escòcia faci el referèndum d'autodeterminació que té previst abans de 2015. I a Catalunya? Estem fent els deures? I –els que ens vam emocionar llegint o veient la renúncia de Macià el 17 d'abril de 1931– tindríem la capacitat de plantar batalla intel·lectual, legal i econòmica a Espanya? La Fundació Josep Irla, el Cercle d'Estudis Sobiranistes, Sobirania i Justícia i altres grups independentistes s'estan preparant per a la “praxi” independentista el dia que un president miri enrere per trobar-nos. Perquè no es torni a repetir un altre 14 d'abril.
