Joan Miró furtiu
La Fundació Joan Miró i la Tate Modern (Londres) ens ofereixen aquests dies una de les exposicions més grans que s'han fet de l'obra de Joan Miró. No sabria pas dir quan vaig començar a descobrir l'obra mironiana, segurament perquè els seus colors es confonien aleshores amb els colors també bàsics i intensos de la meva adolescència i d'un moment col·lectiu carregat de sentit.
Recordo molt bé, en canvi, a través dels diaris, la seva actuació pública a les vidrieres del Col·legi d'Arquitectes, a la plaça Nova. S'hi allotjava l'exposició Miró otro (1969), contrapunt de l'exposició de l'Hospital de la Santa Creu (1968), amb la qual el règim havia assajat un cert reconeixement oficial de l'artista. Aquell vellet de cabells blancs, d'ulls blaus i delerosos, amb quina energia empunyava l'escombra i la sucava a la galleda de pintura negra!, amb quina fal·lera empastifava els vidres! La successió d'ambdues exposicions ens retornava definitivament Joan Miró, ens l'oferia finalment sencer.
Miró formava part de la nostra “ciutat perduda”, d'aquell país que podia haver estat però que no va ser i del qual ens parlava amb sigil la memòria familiar. Ens l'havien evocat també amb força, en el mateix Col·legi d'Arquitectes, les magnífiques exposicions sobre l'ADLAN i sobre el GATCPAC. Les vam engolir i digerir a l'instant, afamats i assedegats com estàvem de referències: el pla Macià, la Ciutat de Repòs, Le Corbusier, Josep Lluís Sert, la revista D'Ací i d'Allà amb portada de Miró, el mateix Miró fent decorats per al teatre escolar... Joan Miró n'era un nàufrag. Però un nàufrag triomfant.
Tenia dinou anys quan vaig visitar l'exposició de l'Hospital de la Santa Creu. Em va sorprendre, em va fascinar: eren, sens dubte, els colors que, aquell mateix any 68, podíem escoltar en el vent. En conservo uns apunts que acaben contant el que segueix. De tornada pel carrer del Carme, un vellet camina davant meu, baix d'estatura, cabells de plata, passa flonja com si no volgués moure fressa. D'esquena, sembla ben bé el Miró dels diaris. M'avanço: és ell!, amb els seus ulls lluminosos! Ningú no el reconeix. Trenca a la dreta, pel carrer de les Cabres, cap a “les pageses”, arran del Mercat de la Boqueria. El segueixo, l'espio. S'atansa a una parada. Arrecerat entre dues dones que fan tanda, es mira un bròquil esponerós, que conté tota la paleta dels verds i els morats, hi atansa els dits llaminers, l'explora sensual. I dissimula. Unes passes més avall, és un pebrot vermell, tacat de verd, lluent i tibant; no se'n pot estar: el palpa, l'agafa, se'l mira del dret i del revés. “Que en vol? Estan molt bé de preu”, diu la mestressa. S'ha desfet l'encanteri. Esquiva l'oferta, amb un gest breu i educat, amb mirada de nen atrapat. Segueix caminant. I si li demanés que em signi el programa de mà de l'exposició? No goso, al seu costat sóc un marrec insignificant. Però em sobreposo: “És el senyor Miró?”. S'atura, em diu que sí, sorprès i molt atent. Li mostro el programa: “Vinc de veure l'exposició...”. I aleshores somriu, es ruboritza i em pregunta candorosament: “Que li ha agradat?”. Li responc: “Molt!”. Em demana el programa, l'obre pel primer full i, amb aire entremaliat, hi dibuixa el seu nom a tota plana i hi encaixa la data al capdavall: 2-12-68. Estic una mica confós. Ell també. Li dono les gràcies. Ell també me les dóna (!). Me'n torno pel carreró de les Cabres amb el meu flamant catàleg. Encara em giro un instant per veure'l allunyar-se en sentit contrari. Però no se'n va: la seva silueta menuda i furtiva és de nou entre la clientela de “les pageses” i ja fita algun altre fruit de la terra que se li enduu els ulls i els dits.
