Aprimem-nos

Hi ha alguna cosa pit­jor que una bona reta­llada? Sí. Saber que no serà l'última. Saber que la reta­llada en qüestió es pre­senta o bé al prin­cipi o bé en un punt inde­ter­mi­nat d'un camí que no se sap on acaba, ni quan. Aquest és pre­ci­sa­ment un dels aspec­tes més obs­cens de la crisi i de la gent que la ges­ti­ona. No es com­pro­me­ten amb cap pla con­cret, no diuen què volen fer, no enu­me­ren les seves exigències ni pre­sen­ten cap calen­dari. Sim­ple­ment, un dia anun­cien una mesura dràstica, un altre dia, una altra, i així fins vés a saber quan. Pas­sen el temps envi­ant mis­sat­ges als mer­cats, i els mer­cats res­po­nen amb la indi­ferència de les coses abs­trac­tes, amb la cru­el­tat de qui no coneix ningú ni s'interessa per les vides que ha malmès, pels pro­jec­tes i espe­ran­ces que ha fet escla­tar sense ni pen­sar-hi.

Ara toca el torn a l'Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona. Diven­dres pas­sat l'equip de govern apro­vava les orde­nan­ces fis­cals amb la col·labo­ració del PP, i diu­menge ens assa­bentàvem de les inten­ci­ons de l'alcalde “d'apri­mar” la casa gran. D'acord amb aquesta estra­nya llei del dego­teig de les males notícies, pen­sem que el pit­jor de l'aug­ment d'impos­tos muni­ci­pals no és que s'hagi fet sense sufi­ci­ents mesu­res de pro­gres­si­vi­tat, de manera que paga­ran els de sem­pre, sinó la segu­re­tat de saber que al dar­rere vénen els pres­su­pos­tos i que, per impe­ra­tiu de l'aritmètica elec­to­ral, Balles­te­ros no té més remei que con­sen­suar-los amb algun dels dos par­tits de la dreta, o amb tots dos. I com que ja hem vist què fan els soci­a­lis­tes, els con­ver­gents o els del PP a les admi­nis­tra­ci­ons que gover­nen, també ens podem fer una idea clara del que aquests pres­su­pos­tos repre­sen­ta­ran per a la ciu­tat. Si ho dubtàvem, l'alcalde ho con­fir­mava en unes decla­ra­ci­ons publi­ca­des diu­menge, des­cri­vint una situ­ació fosca i una solució pot­ser encara més fosca, coberta amb un eufe­misme trans­pa­rent: apri­mar, o sigui reta­llar. Els ciu­ta­dans poden, a par­tir d'ara, espe­rar menys ser­veis i inver­si­ons, i els tre­ba­lla­dors muni­ci­pals pot­ser menys salari, o cap ni un qui acabi al car­rer.

Encara que el sen­tit comú i l'evidència històrica ens indi­quin que de les cri­sis sem­pre se n'ha sor­tit actu­ant en sen­tit con­trari, és a dir reforçant la inversió pública i el paper assis­ten­cial de les admi­nis­tra­ci­ons quan totes les altres coses fallen, assis­tim ara a l'espec­ta­cle increïble d'un estat, unes comu­ni­tats autònomes i uns muni­ci­pis abo­cats a l'auto­des­trucció, con­vençuts, almenys en apa­rença, que fan el que cal fer. M'esgar­rifo, i no em que­den més parau­les.