2014

El 2014 farà tres segles de la caiguda de Barcelona, la pèrdua d'estructures d'estat, el desmantellament institucional i constitucional, la multiplicació per set dels impostos, la prohibició de la llengua i el desplegament de l'opressió nacional en tots els àmbits, amb la imposició d'un model lingüístic cultural únic, de matriu castellana. Va ser una derrota militar i política, però no dels sentiments, les consciències i la voluntat. Amb els anys, l'estrall ha estat devastador. Bona ocasió per fer un balanç sobre si la nostra incorporació forçosa a Espanya ha valgut la pena, si l'inventari de beneficis supera amb escreix els perjudicis i si cal continuar com fins ara. El 2014 haurà quedat ja sense efecte la disposició addicional tercera de l'Estatut que obliga l'Estat a unes determinades inversions en infraestructures. I alguns fons europeus hauran deixat de ser efectius i certes regions espanyoles, acostumades a la seva recepció regular, els cercaran en altres indrets. Per exemple, aquí.

Tots els projectes d'autonomia promoguts per Catalunya, des del 1918 fins al 2006, han estat rebutjats per Espanya, en la forma presentada pel poble català o els seus representants legítims. El nou capitalisme espanyol competeix directament amb l'economia catalana i Madrid s'ha quedat Espanya i s'ha apropiat l'estat. El nostre país ha reculat, no per manca d'iniciatives, sinó per la pèrdua d'oportunitats en no disposar dels mecanismes de decisió i de control imprescindibles en tota societat moderna, per fer front al present i preparar el futur. La situació general ha canviat radicalment, amb la mundialització, l'aparició de nous estats sobirans, la població immigrada o desplaçada, l'encarcarament del sistema democràtic europeu i la crisi. Davant d'això, el poble català té dret a dir-hi el que més li convingui, a manifestar la seva posició, a triar un camí, per garantir la qualitat de vida, la modernització permanent i l'expressió nacional de la cultura.

El 2014 pot ser la data simbòlica per a una veritable consulta nacional que permeti al poble català expressar la seva posició, en relació amb el seu futur nacional. Així vaig plantejar-ho fa quatre anys en un llibre: 2014. Però la proposta, quan hi havia encara set anys per endavant per preparar-la adequadament, amb rigor, intel·ligència i amb els passos internacionals imprescindibles per al seu coneixement i legitimitat, va ser silenciada, rebutjada i fins menystinguda, en particular pel que, en aquell moment, era el meu partit. Però va arribar Arenys de Munt i l'entusiasme. Una iniciativa en un únic municipi, a mans de la xarxa civil, s'elevà a una categoria de dimensions nacionals. De fet, no era altra cosa, com després s'ha vist en tants municipis, que el cansament de la gent davant la por, les limitacions legals, els dubtes, els tacticismes, la manca d'ambició, l'absència d'idees, per part de partits i institucions, molt pendents del dia a dia, però poc del demà.

La societat catalana va més lluny que les seves forces polítiques, com va quedar clar un 10 de juliol, vol més i no ha d'acceptar un guió que altres han escrit per nosaltres. Hi ha prou temps perquè el 2014 puguem decidir el nostre futur, no com una anècdota, sinó com un gest de sobirania. I, llavors, disposar de la força democràtica, el coratge polític i els dirigents adequats perquè la nostra voluntat sigui respectada. Ho confessava en privat un polític espanyol ben conegut, fa poques setmanes: “Això de Catalunya, només pot acabar en referèndum.” Hi estem d'acord, sense que serveixi de precedent...