Opinió

Si analitzem, ens indignem!

Mai l'Estat ni els seus polítics
han manifestat una voluntat creïble d'esdevenir respectuosos amb aquella plurinacionalitat que només treuen
a relluir en processos electorals

És tanta la sen­sació de des­ga­vell, d'impro­vi­sa­ci­ons i de mesu­res pre­ses pre­ci­pi­ta­da­ment, de decla­ra­ci­ons inten­ci­o­na­da­ment ambigües, de diva­ga­ci­ons per ama­gar o dis­si­mu­lar la inca­pa­ci­tat per fer front a les greus seqüeles de la crisi finan­cera pro­vo­cada pels grans ban­quers amb la com­pli­ci­tat dels seus dòcils acòlits, el polítics, que la per­cepció de qual­se­vol obser­va­dor és que aquells als quals els cor­res­pon­dria (si més no teòrica­ment) gover­nar i ges­ti­o­nar els interes­sos dels ciu­ta­dans no saben com resol­dre els afec­tes devas­ta­dors que pro­vo­quen per als més des­fa­vo­rits. Mal­grat el seu intent de voler-nos convèncer, la rea­li­tat és que a part de no sor­tir-se'n, gene­ren no només una gene­ra­lit­zada des­con­fiança, sinó la neces­si­tat de trans­for­mar l'actual sis­tema econòmic i democràtic, car ha esde­vin­gut obso­let i caduc. Caldrà pro­moure un nou para­digma en la glo­ba­lit­zació.

Quan davant d'una situ­ació tan caòtica com la que estem sofrint indig­nar-se és ine­vi­ta­ble, espe­ci­al­ment quan els res­pon­sa­bles polítics pri­o­rit­zen més els pac­tes i els acords per satis­fer els seus interes­sos par­ti­dis­tes que no pas con­sen­suar unes solu­ci­ons que mini­mit­zin els esmen­tats efec­tes devas­ta­dors, la qual cosa porta a poder afir­mar que deter­mi­nats polítics estan desau­to­rit­zats per ges­ti­o­nar i admi­nis­trar, en el cas de casa nos­tra, la Cata­lu­nya que, a part dels pro­ble­mes deri­vats de la crisi ja pateix la incom­prensió, l'espoli i el tracte igno­miniós d'un Estat (l'espa­nyol) que tot i les bones parau­les dels enta­ba­na­dors de torn, com els que ara es postu­len dia sí dia també, perquè estem a prop del 20-N, mai l'Estat ni els seus polítics han mani­fes­tat una volun­tat creïble d'esde­ve­nir res­pec­tu­o­sos amb aque­lla plu­ri­na­ci­o­na­li­tat que només tre­uen a relluir en pro­ces­sos elec­to­rals.

Dei­xant de banda les mos­tres d'ofus­cació i ani­mad­versió vis­ce­ral que els esta­ments esta­tals o els para­es­ta­tals ens posen de mani­fest cada vegada que tenen l'opor­tu­ni­tat de fer-ho (sentència del TC sobre l'Esta­tut, sentència del TSJC sobre la immersió lingüística o la múlti­ple i poc defi­nida pro-posta que el minis­tre de Foment ha acon­se­guit de les auto­ri­tats comu­nitàries en relació amb el cor­re­dor fer­ro­vi­ari, perquè ara la pri­o­ri­tat del cor­re­dor medi­ter­rani dependrà de la volun­tat política de Ma-drid...), el que no s'entén és que al cap de 35 anys de la mort del dic­ta­dor, quan ja estem en ple segle XXI i en el con­text de l'Europa comu­nitària i d'un crei­xent sen­ti­ment sobi­ra­nista, els polítics de l'arc par­la­men­tari català que s'ano­me­nen cata­la­nis­tes con­tinuïn tenint una acti­tud poruga i inde­fi­nida sobre Cata­lu­nya. És hora que s'emmi­ra­llin amb els de la reno­vada esquerra abert­zale, la qual, mal­grat els cone­guts obs­ta­cles, no només ha irrom­put de nou en l'escena política amb uns objec­tius sobi­ra­nis­tes ben defi­nits, sinó que a més han estat uns dels artífexs de la Con­ferència de Pau de Donos­tia i de l'espe­rada decla­ració d'ETA, anun­ci­ant el final de la lluita armada. Una acti­tud valenta com aquesta voldríem dels nos­tres polítics i que gires­sin full en l'hos­ti­li­tat hispànica, apro­vant un full de ruta clar i con­tun­dent que ens enca­minés cap a la plena sobi­ra­nia de Cata­lu­nya.

Qui ha vol­gut assu­mir les res­pon­sa­bi­li­tats de gover­nar ho ha de fer sense que li tre­moli la mà, però no pas per ofe­gar els pro­pis con­ciu­ta­dans, sinó per exi­gir del veri­ta­ble res­pon­sa­ble del nos­tre empo­bri­ment (l'Estat) el retorn del que ens espo­lia cada any (el 8,5% del dèficit fis­cal, uns 20.000 mili­ons d'euros), una quan­ti­tat que, en cas de tenir-la, la Gene­ra­li­tat no ens hau­ria d'apli­car cap reta­llada. Mare­jar la per­diu en qüesti­ons com “el con­cert econòmic” o el pacte fis­cal (molt millor la inde­pendència fis­cal), pot­ser sí pot ser cons­ti­tu­ci­o­nal (també ho era l'Esta­tut), però Madrid mai ens ho con­ce­dirà. Ben al con­trari, con­ti­nuarà (com ho estem cons­ta­tant cada dia) xuclant-nos fins que acon­se­gueixi la nos­tra abso­luta ina­nició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.